Flocs d'amor

2

Jo em trobava prou lluny de la ciutat. Hi vaig anar amb cotxe des de la ciutat de Los Ángeles, el trajecte més llarg de ma vida.

Després de navegar sense rumb per aquelles gegantines avingudes quilomètriques, m'oferiren treball en un diari local, encara que amb una gran reputació i una gran quantitat de lectors.

Passaren els mesos i ràpidament, sempre gràcies al meu estil sincer i proper al lector, vaig anar guanyant posicions fins que em feren treballadora fixa.

Tres anys més tard, em demanaren fer un reportatge sobre l'Antàrtida. M'hi vaig negar, ja que havia d'anar en avió i en vaixell des d'Argentina fins arribar-hi. A més, allí fa molt de fred, i la meua pell, que sempre havia sigut un maldecap per als meua pares, no ho suportaria.

Però, sols la idea de saber que seria publicat per tot el país, va guanyar a tots els contres que pogueren existir. Estàvem en estiu, de manera que vam haver d'esperar fins a octubre o novembre per a agafar un vaixell d'expedició.

Va arribar el dia molt més prompte del que esperava. Com sempre em passava quan era jove, anava al meu aire i sense un ritme definit. Des del migdia s'havia començat a posar fosc. A la meua imaginació cabia la possibilitat que no anàrem, però eixos pensaments mai es complien.

Vaig quedar a l'edifici central del diari amb un amic que m'acompanyaria fins a Argentina, des d'on agafaríem el vaixell; després, ell se n'aniria per un altre lloc. Hi feia prou humitat, per a estar a mitjans d'octubre, encara que eixe any havia estat especialment calorós.

Vaig eixir de casa sense paraigües, amb únicament un impermeable. Vaig arribar i baixí del cotxe. Les gotes de pluja dibuixaven formes estranyes a les meues ulleres. Em va sorprendre vore la cara de preocupació dels meus companys a través del vidre de les meues ulleres, darrere del qual em sentia segura.