Acabí esclatant en un plor sord, però profund, que demostrà al temps el meu patiment. Les llàgrimes formaren rius que acabaren en les galtes de Joan. Es congelaren per la falta de caritat de la tempesta, que no es dignà de guardar un minut per la mort del meu amor.
Llavors, vaig realitzar la tasca més dolorosa que havia pogut patir mai. Amb deteniment, com intentant atrapar les últimes dècimes de segon, vaig deixar anar la meua mà, soltant la de Joan, que caigué sobre el seu pit. Sense mirar enrere, me n'allunyí d'on es trobava ell, en terra, sobre i, més tard, baix la neu, per a descobrir què havia passat a l'aeroport.
Mentre hi anava, vaig començar a pensar en l'explosió que havia sentit minuts abans. Estava a pocs metres, i distingia ja l'estructura destruïda de l'aeroport. Una ala reballada més endavant em va fer pensar que un avió s'hi havia estrellat dirigint-se cap ací, tot i que la pista estava tancada.
No trobava supervivents. Els cossos sense vida de la multitud que esperava, igual que jo, que la tempesta amainara, retractava una escena de tristesa i soletat. Allò no cessava i el fred era inaguantable.
Em vaig refugiar sota uns panells fins que em rescataren i em vaig adormir. "Et vull". Vaig sentir eixes paraules just abans de l'explosió. De sobte, obrí els ulls per a vore d'on provenia eixa llum. Eren els serveis de rescat. Les dues paraules anteriors formaven part d'un somni que sols les feia reals al meu cap. "Nom", em va requerir un agent, "Miranda Torres de la Vega", vaig contestar.
YOU ARE READING
Flocs d'amor
Short StoryNo pots deixar de pensar en eixa persona. El destí te l'apropa; el destí te l'arravata. Viatges pels senders sense destí dels pensaments, i jures amor a cadascuna de les lletres que et comuniquen amb ell. Esta història narra, això, el destí d'una xi...