Flocs d'amor

6

Els meus oïts repetien el so una i altra vegada. Els meus pensaments, atordits, encara no despertaven i em deixaven la ment buida. No notava la cara. La neu que havia estat caient era prou abundant per a haver cobert tot l'asfalt. En part, gràcies a això, no m'havia trencat la mandíbula en caure.

Havia escoltat una explosió terrible. Sentí com si el terra tremolara de por davant el que havia succeït. Estava a punt d'esbrinar-ho.

M'alcí amb un poc de dificultat. Observí al meu voltant i sols hi vaig aconseguir distingir una columna de fum immensa que s'elevava decididament cap als núvols com si els reptara a trencar-los. El vent impedia que pogera aguaitar cap detall més. Encara notava la mà gèlida de Joan fortament agarrada a la meua.

Estava cap per avall, així que el vaig per vore-li la cara. Tenia l'abric completament esquinçat. També tenia ferides al cap, li eixia un poc de sang. Vaig girar enèrgicament el seu cos immòbil. Vaig observar la seua cara inexpressiva mirant atentament el cel.

Vaig voler comprovar, de la manera més dolça possible, si respirava. Encara que els seus llavis estigueren congelats pel fred insuportable que hi feia, no em vaig detindre davant el que havia sigut el meu objectiu durant tant de temps, un bes.

El contacte de la seua boca amb la meua em produí un calfred que viatjà per racons inhòspids del meu cos. La passió, despertada definitivament en eixe moment, prengué el control dels meus impulsos i creà uns dansa indescriptible de sensacions i sentiments que m'abocaren al plaer d'estimar a aquella persona que havia mort per mi, una simple humana que res tenia a fer en este món; i al dolor de saber que no podia compartir eixos segons, ja gravats en el passat, amb aquell que havia sigut el motiu pel qual patia en aquell mateix instant.