El cel estava enrabiat. Els rajos s'entreveien amb gran desimboltura entre els núvols negres i tristos. De nou, començaven a plorar, tal volta per alguna ànima que els estimava i que ja no tornarà.
De veritat, que els sentiments de les coses inanimades encara eren un misteri per a mi. Les meues preocupacions podien ser un poc inútils o estúpides, però pensar-ho d'eixa manera era una forma molt romàntica d'entendre la vida.
No volia xopar-me, així que esperaríem a l'aeroport fins que la tempesta amainara un poc. Ens tombàrem sobre el banc, un sobre l'altre i ens disposàrem a dormir i allunyar eixes sensacions que em torbaven el cap constantment.
Estava plàcidament somiant sobre coses que no recorde, quan sent, al fons, de lluny, com una veu que travessa dos móns separats per una dèbil capa trencadissa. Era Joan. Estava molt nerviós i em pregava que m'alçara damunt del banc, sense xafar el terra. Vaig comprendre per què.
Tot estava cobert per una gran capa d'aigua que devia mesurar més d'un pam. Tots estaven fent el mateix. El vent bufava iradament contra els grans vidres de l'aeroport. La pluja, moguda pel vent, dibuixava siluetes que captivaven els meus ulls sedencs de vore coses noves i amb cert perill.
YOU ARE READING
Flocs d'amor
Short StoryNo pots deixar de pensar en eixa persona. El destí te l'apropa; el destí te l'arravata. Viatges pels senders sense destí dels pensaments, i jures amor a cadascuna de les lletres que et comuniquen amb ell. Esta història narra, això, el destí d'una xi...
