Dubtant del Karma - EN PAUSA

Capítol 5: Primer

Després de la tristesa infinita,

va arribar l'alba,

arribant una mica de felicitat

que ràpidament s'havia "esfumat".

Vaig anar-me'n amb pas ferm, fent veure que era una persona dura, que la seva presència i les seves paraules no m'afectaven, però no era veritat.

Quan vaig arribar al passeig, ja a molts metres de la platja vaig començar a plorar, no podia més, perquè la vida m'havia de fer això? Que li havia fet jo a ella? No ho se, però si m'havia fet això em tenia molta ràbia.
Tenia la cara plena de llàgrimes que anaven rodolant per les meves galtes fins a les comissures dels meus llavis i deixaven un gust salat a la meva boca. En el meu cap només recorrien pensaments que deien: es un "gilipollas", com s'atreveix a fer-me això. I cada cop que m'ho repetia pensava en que abans m'encantava que fos atrevit que fos espontani, però aquest no era el moment de posar en practica aquestes qualitats.
No se quanta estona vaig estar plorant, suposo fins el moment en que em vaig donar compte que jo no tenia que plorar per un imbecil, sobretot perquè gracies a ell, ell ja no era el meu imbècil. Però per molt que penses això no podia parar, no tenia control sobre mi mateixa.

Com que les llàgrimes no cessaven vaig decidir anar cap a casa en silenci mentre plorava. En arribar vaig treure'm les xancletes, que encara portaven una mica de sorra de platja; i quan vaig veure que no tenia forces per dutxar-me, ni posar-me el pijama vaig estirar-me al llit, fent un esforç per treurem la roba. I poc a poc, les meves parpelles, xopes de tant plorar, es van anar tancant.
Els meus sentiments no em van deixar dormir.
El primer que vaig veure va ser una porta entreoberta, que jo obria fins veure dues persones que s'estaven liant sobre un llit ple de pètals de rosa vermells, cada cop la imatge es veia més nítida, i podia desxifrar qui eren les dues persones, la Susan i en Max. No es donaven compte que jo era allà. Jo volia apartar la vista i fotre el cap d'allà, però les meves cames no responien, i menys els meus ulls. Veia com s'entrellaçaven les seves llengües lentament i les seves cares de passió al fer-ho. Seguia sense poder apartar la vista, dels meus ulls queien llàgrimes com si fos un dia de tempesta; em sentia feta una merda, traïda...
I em aquest sentiment em vaig despertar. Eren les tres del matí. Tots els llençols estaven enganxats a la meva pell per la suor. Era només un malson però m'havia deixat molt mal sabor de boca. Seguint amb la sensació enganxifosa de la suor vaig anar cap a la dutxa, i mentre l'aigua recorria tot el meu cos no deixava de pensar en la Susan i en Max i això em feia estremir-me sota l'aigua d'esgarrifança. I la sensació d'esgarrifança em va acompanyar al meu últim dia de festa.

L'alarma sonava. Primer dia d'escola. Finalment vaig aixecar-me després d'ajornar l'alarma tres vegades; i quan ja estava preparada per anar-me'n al cole em vaig mirar al mirall i vaig veure els meus ulls envermellits de tant plorar, no podia anar així a l'escola però la vermellor dels meus ulls no es podia tapar ni amb el millor maquillatge. Vaig decidir passar de tot i sortir ja de casa, sinó arribaria tard.
Arribar tard a l'escola no era molt normal en mi; però mira, aquí em trobava a les vuit i cinc picant al portal de fusta de la meva nova escola. Arribava el moment que tant havia temut: el canvi.
Vaig buscar corrents la meva classe, estava perduda en aquest escola, no trobava res. Sort que em vaig trobar un noi:
-Que tal? Ets nova?
-Bé, i sí, em pots dir on esta la classe de 4 d'ESO...?crec que soc de la A
-jo també soc de 4 d'ESO A, t'acompanyo.
Vam travessar uns deu passadissos i finalment em va dir:
-Es aquesta aula-i abans de picar la porta va afegir- em dic Luk.
-Jo Jaz.
La professora ens va deixar passar, i just en aquell moment vaig notar com totes les mirades es fixaven amb mi i començaven a xiular al Luk insinuant que teníem algun "rollet junts". Mare meva, calia començar el dia així?
Jo mentre tot això passava, buscava entre els alumnes alguna cara coneguda, no veia a ningú fins que em vaig assentar. Era en Max?... No, no podia ser, no podia passar-me això a mi. Però tornava a mirar cap endavant i el veia una altre vegada, estava clar que era ell. I no semblava massa content de veure'm.

Vam començar el curs amb una xerrada de la directora, i per fer-ho vam anar tots a la aula d'audiovisuals. Des de fora es podia comprova que, metre anàvem cap allà, tots xerraven entre ells, i al final em trobava jo, sola. I, en aquell moment, vaig recordar les paraules que m'havia dedicat la meva mare aquest matí: Recorda, no estàs sola, sempre estaré aquí per tu.

Seguia sentint-me sola, però recordà aquestes paraules em va fer sentir una mica reconfortada. Però aquest sentiment es va esfumar quan en Max es va apropar cap a mi:

- Ja veig que no t'agrada la idea que estigui en el teu cole, llàstima que no me'n puc anar ni tu tampoc- va dir amb un to irònic- la teva mare em va convèncer que vingués a la mateixa escola que tu, perquè no estiguessis sola.

- No tinc ganes de muntar un escàndol, no et necessito, millor esta sola que mal acompanyada.

En acabar de pronunciar aquestes paraules, se'n va anar i de cop i volta se'm va apropar una noia:

- Hola, em dic Caren i tu?

- Jo Jaz.

- Ets nova no? Jo també he sigut nova i no m'ho vaig passar massa bé el primer dia. - va explicar amb un somriure sincer als llavis- vina amb nosaltres al patí si vols, t'ho passaràs bé.

I així va ser. Va ser el primer i un dels pocs moments feliços en aquesta escola.

__________________________________________________

NOTA D'AUTORA: 

He trigat molt però finalment publico un altre capítol de Dubtant del karma, ja em direu que us sembla, si a quedat malament si us plau dieu-m'ho també.

Gràcies per la paciència i comenteu:

El capítol deixa amb una mica de intriga? Que creieu que passarà amb la Jaz?