Dubtant del Karma - EN PAUSA

Capítol 3: Felicitat?

 I si pensem que la vida no es penosa?

Què només ens fa esperar per les coses bones?

Bueno, però on anava? A si, jo a urgències.

Per sort l'accident no va ser massa greu, un esquinç de primer grau. I em van dir que amb un parell de dies anant amb crosses ja estaria curat, així que podria començar en el nou col·legi sense cap accident a la cama.

Tot i que tenia el petit esquinç vaig poder quedar amb els meus companys però va haver un petit canvi de plans.

JAZMIN:

Hi ha hagut un petit imprevist. Podem quedar més a prop de casa meva?15. 05

A la casa abandonada, per exemple? 15.05

PAU:

Em pilla una mica lluny, bueno a veure si convenço. 15.13

als meus pares de que em portin. 15.14

ISI:

Jo també faré un esforç. 15.17

Quan em van acabar d'embenar la cama vam anar corrents cap a casa per arribar a temps a la casa abandonada. I quan ja vaig estar allà vaig començar a sentir tots els nervis, me'n volia anar corrents d'allà, però corre no era gaire bona opció (Jazmin? Recordes que tens un esquinç? Córrer... com que no); així que vaig tenir que quedar-me allà. Tenia els nervis desbordats i per això vaig començar a parlar sola per tranquil·litzar-me una mica.

-Jazmin tranquil·la, no t'has de preocupar són els teus companys no passarà res. Tot anirà bé- pel carrer se sentia l'eco de la meva veu.

Fins que van arribar els primers i van començar a preguntar pel meu peu, la primera va ser la Martina:

- Què t'ha passat?

- Aquest a sigut l'imprevist, el meu germà ha deixat les joguines per terra i jo m'he entrebancat- vaig callar perquè tothom va començar a riure- eh! No us rigueu de mi sou cruels. Ara, m'enfado i no respiro -deia jo amb veu de nen petit.

-Va no t'enfadis -va dir la Susan, la meva millor amiga seguint la broma- però accepta que fa gràcia.

I vam seguir petant la xerrada fins que vam ser unes deu persones i vaig decidir dir-lis la noticia.

- Sent-ho dir-vos que me'n vaig de l'escola.

- No em fotis- deia un- de veritat?

-Ens ho haguessis tingut que dir abans, haguéssim pogut passar tot l'estiu amb tu- deia un altre.

Quan ja havia repetit la noticia cinc vegades perquè cada cop anava arribant més gent, tots van decidir organitzar-me una festa per dir adéu a l'estiu (i per dir-me adéu a mi, que ja no seria la seva companya) però aquesta segona part no la va voler mencionar ningú.

La festa seria l'últim diumenge de l'estiu, així encara tindríem el dilluns per fer els últims deures. Cadascú de nosaltres s'encarregava de portar alguna cosa (serpentines, globus, begudes), però quan em vaig oferir a portar alguna cosa...

-Tu només et portes a tu mateixa, eh! Res de pagar alguna cosa a la teva festa- van saltar tots.

Així que jo vaig estar callada fins que tot estava organitzat. No em van dir res, però jo ja sabia que un regal m'esperava, i que seria dels bons... quina por em feien.

Quan van acabar de planificar-ho tot, van decidir anar al salting (un lloc ple de colxonetes) a fer l'estúpid tots plegats. Jo no vaig poder saltar, però igualment va ser el millor dia de l'estiu, tot va passar espontàniament, sense haver-ho planejat. Sabeu d'aquells dies que dius "bua! Què be m'ho vaig passar" i en els que casi no recordes ni el que vas fer, només que va ser impressionant, doncs així. Vam pagar per mitja hora i van estar dues hores saltant (o aquesta impressió em va donar a mi), va ser tant espectacular. Es van fer una de osties, jo em vaig quedar a fora amb un parell d'amics i les vaig veure des de el millor lloc. El meu primer dia d'estiu de veritat, llàstima que només quedaven set dies més.

En tota la tarda no havia mirat el rellotge i quan ho vaig fer em vaig portar una gran sorpresa, eren les nou i mitja de la nit! No es que no em deixessin sortir de nit, però sempre els havia d'avisar.

Després de la magnífica bronca dels meus pares vaig tenir que rentar tots els plats del sopar (el meu càstig) quan jo encara no havia menjat res (quina injustícia!).

Malgrat de la bronca els meus pares em van deixar sortir els dies següents perquè en tot l'estiu no havia quedat. Els cinc dies abans de la festa me'ls vaig passar molt bé, un d'aquests dies (quan ja no portava crosses) vam anar a una festa jove a la platja i vam lligar amb uns nois de per allà, però com som tant llestes no els hi vam demanar el número. Per un cop que lligo, s'ha d'aprofitar! Jajaja! Perdoneu, eh! que jo en realitat no sóc així.

Els cinc dies van ser perfectes, llàstima que sempre arriba un dia dolent...