Dubtant del Karma - EN PAUSA

Capítol 4: Sorpresa!

I per què me l'haig de trobar?

El noi que el meu cor va robar

El va utilitzar

I em va abandonar

Com ja heu vist la meva vida era un camí de roses, però ja se sap que sempre arriba alguna espina i la meva va ser el dia de la festa.

Feia un temps perfecte per celebrar una festa a la platja, feia sol; jo em vaig aixecar pensant que seria com qualsevol altre dia però no, avui hi havia la festa i en comptes de haver estat alegre hagués tingut que estar trista si hagués sabut el que em passaria.

Bueno, seguim amb la historia. Al matí jo em vaig despertar de molt bon humor, m'esperava un dia ple de sorpreses. El primer que vaig fer va ser baixar a esmorzar (em moria de gana), i a sobre de la taula vaig trobar una nota i un petit regal, segurament un abans del meu regal d'aniversari. La nota deia:

Per a la millor filla del món

Segurament era obra de la meva mare, jo crec que m'estima massa. Vaig obrir el regal i vaig trobar la samarreta que feia temps que volia, una samarreta de tirants de color salmó oberta per l'esquena i vaig pensar que me la posaria avui per la festa. Tenia ganes de donar-li un peto a la meva mare i donar-li les gracies mil vegades per el regal, m'havia estalviat mitja hora d'escollir la roba d'aquesta tarda.

En un obrir i tancar d'ulls m'havia passat tot el matí i la Susan ja estava picant a la meva porta per preparar-nos juntes per la festa. La festa començava a les set i eren les cinc i mitja, això ens deixava mes o menys una hora. Vam començar escollint la roba, ella havia portat mig armari dins d'una bossa perquè l'ajudes a decidir. Al final la Susan va acabar amb un vestit vermell clar de tirants que li estilitzava molt la figura i amb unes sandàlies vermelles, i jo amb la samarreta que m'havien regalat avui, uns texans curts blancs i uns tacons també blancs de la temporada passada.

Quan ja vam escollir la roba ens vam maquillar una mica, ens vam fer la ralla, una mica de ombrejat i ens vam posar coloret. I així vam estar una estona fins que van ser les set menys quart i vam sortir de casa.

Els meus amics havien llogat un xiringito i l'havien deixat preciós. L'havien omplert de globus, serpentines... fins i tot hi havien gots tunejats, jajaja. Tot era perfecte, hi havia música i tothom estava molt animat, a mesura que anava passant el temps anava arribant més gent.

Per allà les nou vam anar a banyar-nos tots a la platja i va ser un moment d'aquells en que desitjaries aturar el temps. Quan tothom s'estava secant amb la tovallola els meus companys es van apropar a mi i em van donar un regal; em vaig morir de vergonya, no pel regal sinó pel que hi havia a dins... Rebobinem, jo allà, molt feliç, obrint el meu regalet; fins que, bam... em trobo un paquet de condons i un tanga, mare meva. Bueno, ja m'ho esperava, porten tot el any fent regals d'aquest tipus, i jo no hauria de ser menys.

M'ho estava passant molt bé, però de cop i volta vaig veure algú que s'apropava cap a nosaltres, i quan es va apropar una mica més el vaig poder veure bé, era ell.

2 anys abans

Qui ho hauria dit! Jo enamorada del meu millor amic.

Porto tota la vida al seu costat però mai he sentit el que sento ara, no se com explicar-ho, un dia el vaig mirar i el vaig veure amb uns altres ulls; ai... el meu Max, només de pensar-hi em poso vermella. L'única cosa que pugui explicar mínimament el que sento es aquest poema:

Solo tu puedes hacerme llorar cuando estaba contenta,

Solo tu puedes alegrar una noche imperfecta.