Five Sounds

Càstigs

[Narra en Danny]

Vaig acabar l'última classe i, amb el paper a la mà, em vaig dirigir a direcció per assabentar-me d'on era el càstig: "Aula de música".

Vaig entrar-hi i ja hi havia gent asseguda: Hi era aquella noia rossa que abans s'havia discutit amb la Violet, també hi era el noi que l'havia defensat i, al pupitre del costat, aquella noia que sempre venía a l'institut amb el seu monopatí. I, a la primera fila, res estrany, no havia el friki de l'Erik... Des que em va contestar d'aquella manera davant els meus amics, li he agafat com una mena de mania, no el suporto.

Jo com que no m'hi feia gaire amb ells, em vaig decantar per seure al fons de la classe. Se suposava que havia de fer els deures, però sincerament, em feia molta mandra, cosa molt usual en mi... Vaig treure els meus cascos i em vaig posar a escoltar música. No crec que passés res, no hi havia professor a l'aula, i la noia del skate també duia auriculars.

Aquella estona m'estava resultant d'allò més avorrida, llavors vaig treure la pilota de bàsquet de la bossa que sempre duia. Em vaig aixecar de la cadira i, vaig començar a caminar per l'aula botant-la, sense adonar-me'n al principi, al ritme de la música.

- Pots parar, siusplau? Hi ha gent que mira de fer els deures.

De debò? Amb la fredor que hi havia entre nosaltres, s'havia atrevit a dirigir-me la paraula? Vaig decidir passar de contestar-li i vaig seguir botant la pilota al ritme de One, d' U2. Sobtadament, vaig sentir com la noia del skates'afegia al meu ritme tot picant a la taula, i que no anàvem tan fora de to. Sobretot tenint en compte que ella no escoltava la cançó.

Vaig veure com aquell noi ros que havia defensat l'altra noia contra la Violet treia unes baquetes de la motxilla i marcava també el mateix ritme amb la seva taula.
Després es va aixecar i va anar a seure a la banqueta de la bateria de l'aula, marcant amb ella el ritme.
Llavors, la noia del skate també es vs aixecar i agafant una guitarra acústica va anar fent la melodia. Es veia que el noi ros li havia tret la por.

Quedaven només fent feina, o intentant-ho, la noia rossa i l'idiota de l'Erik.

Vaig llançar-me a l'aventura i imitant-los vaig agafar un baix de l'aula i vaig acompanyar els altres dos que la tocaven.

Tímidament i amb una mica de por, un altre instrument se'ns va afegir. No era cap instrument físicament, és a dir, no era un xilòfon, ni un teclat, ni res semblant. Era una veu preciosa. Una veu que, com els àngels, havia començat a entonar les notes de la cançó, per després cantar-ne la lletra.

La noia rossa, animada per la noia del skate, es va apropar a nosaltres, sense deixar de cantar. Va agafar un micròfon, que devia estar apagat, i va seguir cantant.

En un dels fragments instrumentals de la cançó, es va apropar al burro de l'Erik i va dir-li en xiuxiueig que pretenia no ser audible però que ho va ser:

- Vinga Erik, uneix-te! Necessitem un teclista! - un teclista? - Sense teclat a aquesta cançó li galta ritme i vida! I tu ho saps millor que ningú. Vaaaa!! - la seva cara s'anava transformant en tot de ganyotes d'allò més infantils però, en contra, se la veia tan bonica...
- Sí, i que més! - estava enfurismat - Ho sento Sue - Sue. M'agradava el seu nom... - , però no vull participar en res en què hi participi ell - va dir assenyalant-me.
- No ho facis per ell, fes-ho per mi - va fer ulls de cadellet - , com en els vells temps! - perdona, què?! Què tenen res aquests dos? - Siusplaaau!!

La Sue se'n va allunyar, visiblement trista i decepcionada per no haver obtingut cap resultat. Havia de seguir cantant.

- D'acord. - va dir ell en un xiuxiueig i va anar corrent a començar a tocar. La cara de la Sue s'havia il·luminat amb un gran somriure.

Ja no quedava ningú assegut ni fent feina als pupitres, però tots cinc estàvem passant-nos-ho d'allò més bé.

Per mala sort nostra, no vam adonar-nos del pitjor fins que ja era massa tard per evitar-ho.