Five Sounds

I ara, què?

[Narra la Sue]

No ens en vam adonar fins que ja s'havia acabat la cançó, però algú havia entrat a l'aula i ens mirava amb una cara de pomes agres impressionant.

La senyoreta Elliot, la professora de música, es trobava recolzada a la porta de l'aula, impedint l'entrada a qualsevol altra persona que hi volgués entrar. No havíem ni deixat els instruments, que la professora ens va dir:

- Em podeu explicar què és el que acaba de passar?! - la dona estava enfurismada, es veia d'una hora lluny.
- No-no res, perdoni - la noia del skate va dir ràpidament i va sortir disparada en direcció al pupitre on s'havia assegut una estona abans.
- Ja seiem, em sap greu - vaig dir corrent jo també a seure, fent un moviment suficient ment entenedor com perquè els altres seiessin també.
- No. Què ha estat això? - les nostres cares devien ser patètiques, cap ni un de nosaltres no sabíem que fer en aquell moment. - Això ha estat... - completo la frase?: decepcionant, malament... - Excepcional! - què?!!

Tots ens vam quedar de pedra, i és que, qui no s'hi hauria quedat? Excepcional??!

- Nois ha estat meravellós veure-us cantar i tocar una de les grans cançons de tots els temps, i de quina manera! - em sembla que cap de nosaltres entenia que estava passant - Quant de temps porteu tocant junts? Què sou un grup? O una banda?
- Senyoreta Elliot, no som cap grup, ni cap banda - va encetar el Freddie.
- Té raó, no havíem tocat mai junts, ha estat espontani. - el va secundar l'Erik.
- Coom?! - m'estava començant a fee una mica de respecte les cares que estava posant la professora Elliot - Així doncs no havíeu tocat mai junts i, avui per primer cop, toqueu junts i ho feu com ho heu fet?! És el destí! Si el destí us ha volgut ajuntar li hauríeu de fer cas.
- Però si pràcticament no ens coneixem! - la noia del skate va formular la pregunta que tots ens estàvem fent dins el cap.
- Doncs amb més motiu, jo de vosaltres aprofitaria l'oportunitat que se us presenta. Però sou lliures d'escollir que feu.

Dit això va girar cua i va marxar de l'aula tal i com havia vingut. Costava de creure el que ens acabava de passar.

Em vaig armar de valor i, mentre sentia envermellir des de les meves galtes fins a les meves orelles, vaig dir:

- I ara, què?