El temps m'ha canviat

-T'atreveixes a sortir amb mi?

El pare crida des de la cuina:

-He d'anar a comprar al mercat, posat les sabates i m'acompanyes.

Jo rebufo i li dic:

-Haig d'estudiar.

-No et vindrà d'una horeta.

-Una horeta? Pare la setmana que ve tinc nou exàmens.

-Baixes i punt.

-per què?

-Perquè t'ho dic jo i punt.

-Te'n dones conte del que estàs dient? m' estàs dient que no estudi perquè a tu et dona la gana.

-A mi no em parlis així d'ençà que tens al teu xicot et penses que ja no ens necessites.

-No es culpa del xicot.

-Oi tant, tu que et penses que jo em mamo el dit.

-No, pare el que passa és que et penses que jo sí.

-Que t'he dit que vinguis collons!

-O sigui si jo dic una paraulota, deu m'ho pagui en canvi si vosaltres ho dieu no passa res.

-Nosaltres som majors d'edat, quan t'independitzis podràs dir les paraulotes que et vingui de gust.

-Buuffff...- dic amb ràbia.

-Va no t'estaré esperant tot el dia.

-No t'he demanat que ho facis.

-Que vinguis collons!

Agafo les sabates i la jaqueta, tot rebotint-ho tot. I sortim de casa i anem cap al maleït mercat. El pare intenta iniciar una conversa però jo rebutjo les seves mirades i contesto amb paraules monosíl·labes totes les seves preguntes. Ja estic farta que ells sempre em diguin el que haig de fer, com haig de parlar o com vestir, on anar, amb qui anar, com anar...

Anem caminant, de casa al mercat hi ha una mitja hora amb cotxe i uns tres quarts caminant i no hi ha cosa que em faci més mandra que anar al maleït mercat. De sobte veig a Pol de lluny i ell amb un somriure de costat a costat de la cara ve cap a nosaltres. Al meu pare se li canvia la cara i de sobte té un somriure tant o més gran que el de'n Pol.
Hola!- saluda al meu pare que sembla que està un més content que jo de veure'l.
-Pare- dic per espatllar-li el seu somriure- haig d'explicar-te una cosa, en Pol i jo no som nòvios només us el vaig presentar perque no pensessiu que seguia el mateix camí que Roger. Només ens vam emboliquar la nit del ball i ja està.
El meu pare posa cara d'estranyat i entreobre una mica la boca.
En Pol desgraciadament per arreglar-ho diu:
- no és veritat només és que s'ha enfadat amb mi per una cosa que li vaig dir sense mala intenció també haig de dir-ho, ara mateix anava a anar a la vostra casa a demanar-li perdó.
-I ja m'havies espantat, aquests dies no sé per què està d'una mala llet... parlant d'això jo me'n vaig al mercat tu et pots quedar aquí parlant i solucionant les coses fins ara. - diu i se'n va
És increïble que els que jo no he aconseguit en una hora ho hagi aconseguit en 2 minuts.
-Què vols?
-sí que és veritat que estàs d'una mica de mala llet.
Jo esbufego amb mig somriure dibuixat a la cara
- per cert no he vingut a demanar-te perdó, venia a demanar-te una cosa, ara sonaré molt cursi però avui m'ho puc permetre no m'ho tinguis molt en compte d'ara endavant.
Jo he estranyada ric
- deixa'm acabar perquè porto uns dies practicant. No fa molt que ens coneixem i sé que vam tenir aquest incòmode incident a la meva casa ja fa bastant... però volia dir-te que cada vegada em caus millor i cada vegada et veig més com una amiga o alguna cosa així. Se que tu sents alguna cosa per mi i volia deixar-te clar el que jo sento per tu
- així que només amics?- dic jo
- no m'has deixat acabar. M'agrades i t'ho dic així de ràpid i senzill perquè és fàcil de comprendre se que són dues paraules amb molt significat darrere i crec que te les mereixes.
- no m'ho crec
Ell riu.
-no t'ho creus?
-no- dic amb mig somriure.
De sobte m'abraça per la cintura deixant les nostres cares a pocs centímetres de distància.
- i què faig perquè em creguis?- diu ell també amb un somriure.
M'encongeixo d'espatlles i em fa un petó ràpid però el millor que he rebut en la meva vida que tampoc és que hagi rebut tants. Em mossego el llavi i em diu:
- T'atreveixes a sortir amb mi?