La tia Juliet es va casar amb un senyor amb pinta antiquada però era una bona persona. No van tenir cap fill i en Josep, el marit, va morir tan sols feia uns mesos, quan estàvem de viatge a Londres.
L'endemà al matí, la tia Juliet em va despertar ben d'hora i vam baixar les dues al pis de baix.
-Obre el regal, vinga, i no oblidis que t'estimo molt-.Va dir. Em va semblar molt estrany el que em va dir, però li vaig fer cas i vaig obrir la porta. Hi havia un fum blanc al fons d'aquella extranya habitació i al terra va caure una nota que deia;
Hola Natalie, des de que vas néixer et vaig seguir i observar, i vaig decidir que tu erets la persona ideal que havia estat buscant des de fa anys i vaig decidir que, al complir 13 anys t'ensenyaria això com van fer els meus pares al seu moment. T'estimo.
Atentament,
Tia Juliet
Em vaig quedar de pedra. Que volia dir tot allò? Em vaig girar cap a la tia Juliet buscant respostes però no estava. S'havia fugat! I que feia ara sola? Havia d'entrar a dins del fum? Em picava la curiositat, però tenia por. Molta por. Em vaig apropar al fum i el vaig tocar. Era de color blanc i quan el tocaves s'esfumava. Era com si em xiuxiuegés, em cridava pequé no em parés i seguís endavant.
-Ai! Qué és això? On sóc?-Em vaig xocar amb un arbre de escorça molt rogosa, més del normal, i em vaig adonar que aquell no era el lloc on vivia. Era un lloc diferent. Estava dins d'un bosc molt gran i ple de fulles seques a terra però no semblava que fos tardor, ja que tots els arbres tenien fulles. Vaig mirar els peus i em vaig adonar que tenia el peu a dins del fang... I de repent, vaig veure, a uns metres d'allí, que hi havia un camp i més enllà un castell! Era gegant amb unes finestres tapades per cortines i dos guàrdies esperant a la porta.
Vaig anar corrent cap allà, cridant com una boja, amb la sabata bruta. No importava. Era un castell! Mentre anava corrents a una velocitat que no havia experimentat mai, em vaig ensopegar amb una pedra que hi havia per allà. Em vaig donar un cop al cap... Em vaig marejar... I vaig caure al terra destrossada i cansada. M'estava desmaiant... ho pressentia. Vaig intentar fer un esforç i aixecar el cap per veure-hi millor i em vaig adonar que els guàrdies que feia uns minuts estaven a la porta venien cap a mi... Vaig intentar veure-hi millor però no ho vaig aconseguir... Veia borrós... <<Tranquil•la>> va pensar <<ara m'ajudaràn>>.
JE LEEST
L'altre Món
FanfictieLa Natalia, una noia que el seu aniversari és quan se li va morir la mare, ja no el celebra amb felicitat i un dia la seva tieta li ensenya una cosa molt important; La porta. Una nota rep i des d'aquest dia ja no será res igual. #justwriteit #LGBTQ
