Actualment, amor.

7. Dimarts

Del que no en tenia masses ganes era de contestar-li el missatge, així que em vaig posar a dormir.

...

Jo i la meva mania de no posar el mòbil en silenci quan me'n vaig a dormir... L'alarma continuava sonant i jo no trovaba el mòbil, així que vaig haver d'obrir els ulls per buscar-lo.
Les 10 del matí i un missatge per llegir.

- Com a mínim podries contestar, encara que sigui amb un no...
Merda, l'Àlex.
- Perdó ahir vaig tornar molt tard i estava morta. Avui no puc quedar, ja tinc plans, però ja trobarem un dia.
I tant just ho vaig enviar vaig pensar en el que havia escrit... Perquè li havia dit que si a quedar un dia? Era una molt mala idea...
- Vale, tranquila petita ja ho parlarem doncs
Petita... Així és com em deia quan estavam junts.
- Àlex no em diguis així, ja saps que no m'agrada. Bueno vaig a dutxar-me ja parlarem.
No tenia ganes de continuar amb aquella conversa. Que una part de mi volgues veure'l no volia dir que tingués gaires ganes de parlar amb ell, són coses totalment diferents.
Ara era hora de pensar en aquesta tarda, m'havia d'arreglar una mica, depilar-me... El maquillatge no entrava en el panorama ja que haviem quedat per anar a la platja i l'últim que vull es semblar un panda quan surti de l'aigua.

El pare encara treballava així que no arrivaria a casa fins tard, potser si tinc sort m'haura deixat alguna cosa per dinar.
Però no... Doncs a veure que em puc fer? Alguna cosa fàcil i ràpida... Pasta obviament, mmmm vaig agafar un paquet de ravioli que hi havia a la nevera i els vaig fer amb una mica d'oli, orenga i formatge.

- Ei Blanca! Que et sembla si ens trobem per alla davant de l'Hospital del Mar. El primer que arrivi que digui on és i ja esta.
És tant maco... Tenia moltes ganes de veure'l ja. Una hora
- Em sembla perfecte, ens trobem allà, sort que fa bon dia 😊
- Guai! Si sort! Haha sinó ja haguessim trobat un altre plan.
Era hora de sortir, no volia fer tard. Tenia la sensació que m'oblidava d'alguna cosa, però segur que no era massa important.

De camí a la platja em va entrar el dubte més gran de tots... I com el saludo?! Abraçada, dos petons, un petó als llavis?
Potser que li deixi decidir a ell, i sino crec que el millor són dos petons, no? Quins nervis...

- "Ubicación"
Aah ell ja està allà.
- Vale perfecte, estic a deu minuts em sap greu.
- Tranquila t'espero aquí.
- Valee!

Vale va, relaxa't, no és el primer cop que el veus, tot anirà genial!
QUINS NERVIS! Allà està...

- Eii, hola Blanca!
- Hola! - vaig contestar mentre em feia dos petons.
- Està una mica ple, però sembla que per allà hi ha algun lloc. Que et sembla?
- Si si, perfecte - vaig dir encara nerviosa. Ell havia optat pels dos petons, s'arrepentia del que havia fet l'últim cop? No siguis tonta, sinó no hauria quedat amb tu...
La tarda va seguir tal que anavam parlant i explicant-nos coses de nosaltres i fets que ens havien passat, etc.

Jo m'estava morint de calor.
- Vaig a l'aigua, vens? - Li vaig proposar
- Crec que serà millor que em quedi a vigilar les coses, per si de cas. Després ja hi aniré.
- A vale, perfecte, merci. Haha - vaig fer una capbussada ràpidaer treure'm la calor i vaig tornar.

- Que ràpida que has anat!
- Hahaha, no volia tenir-te esperant molta estona.
- Tot un detall per part teva - va contestar amb aquell somriure que em matava... Era tant guapo quan somreia... Crec que m'havia posat vermella així que em vaig girar i em vaig posar de cara a la sorra.
Vam estar un rato en silenci, però era un silenci còmode, no com aquells que et fan sentir que no saps què fer.
De cop, vaig començar a sentir un pessigolleig a l'esquena, era relaxant, molt relaxant. El Pau m'estava fent caricies a l'esquena. No se perquè però em posava moltíssim. El seu contacte m'encenia... I a la vegada em relaxava, em feia sentir molt bé.
Segurament estava més vermella que mai així que no vaig girar-me per mirar-lo.
Al cap de mig minut les caricies van parar, i dos segons més tard vaig notar com els seus llavos em feien un petó a l'espatlla, instintivament vaig girar el cap. Allò m'havia agafat encara més per sorpresa.
Els nostres ulls es van trobar, ell va somriure i jo també però més timidament i amb la cara del color d'un tomàquet. Llabors ell va riure, d'una manera molt dolça i sense poder-me resistir aquesta vegada vaig ser jo qui vaig unir els nostres llavis. Ara el sorprès era ell, però això no el va aturar de tornoar-me el petó. Aquest va ser més doç, molt tendre però a la vegada apassionat, va ser llarg, tant que ens vam separar només quan vam necessitar agafar aire. Llabors va posar la seva mà darrera el meu coll, per sota els meus cabells i em va deixar anar un peto als llavis, un d'aquests de pel·lícula, dels que no s'obliden. Ell tenia una mà al meu coll i l'altre aguantant-se a la sorra per no cause sobre meu. Jo tenia una mà al seu coll i una a la seva esquena. Em podria haver quedat així la resta del dia... Però obviament, alguna cosa havia d'interrompre aquell moment.

- Blanca es pot saber on ets!? Com a mínim podries haver deixat una nota no?
Merda, ja se que m'havia oblidat de fer abans de sortir de casa.
- Perdó papa, estic a la platja amb la Carla, segurament soparem porai. No cal que m'esperis.
- Vale però aneu amb compte, i qualsevol cosa digam-ho!
- Si si, perdò. Ens veiem, petons. - i vaig penjar.

_________________________________

Perdó per tardar tant, amb la feina he anat de bòlit, espero que us agradi.