M'agradaria pensar que estaràs aquí al meu costat, que en sortir et trobaré a la porta esperant-me. Amb un somriure, o millor encara, rient com un boig per alguna de les meves bajanades.
Que anirem xerrant cap a casa dient tonteries, com dos nens petits. I en arribar a la Plaça de la Concòrdia em compraràs un gelat de vainilla, i en la meva línia... em caurà i em tacaré la brusa. Encara riurem més. És divertit tacar-se, que la gent et miri quan ensopegues en el forat on són plantats els arbrets, quan et poses vermell com un tomàquet perquè riuen. En definitiva, és divertit no perdre la innocència.
Però l'hem perduda, fa massa temps ja... tant que és molt difícil recuperar-la. Allò que abans ens feia riure ara ens posa dels nervis, ara ja no té cap sentit riure de la taca de vainilla, ni de l'arbret de la Plaça de la Concòrdia. L'únic que té sentit és el llarg recorregut fet i com costa seguir endavant. Davant només el camí, ni rialles, ni gelats, ni arbrets. Només una mirada d'aquells ulls que sempre havien parlat sense necessitat d'articular paraula i que ara, semblen buits de tendresa i de contingut.
Només tu i jo mirant en diferents direccions, sense tenir el valor de dirigir la mirada cap al mateix lloc, ni als ulls de l'altre.
M'agradaria...
YOU ARE READING
ELS MEUS RELATS
Short StoryQuatre Paraules per treure un somriure i per despertar els sentiments adormits. Són independents i no tenen continuïtat entre sí ni connexió.
