ELS MEUS RELATS

PARAULES

L'Helena va obrir la porta i es va trobar el Joan al seu davant, sense que les seves cordes vocals fessin el més mínim esforç per saludar-lo.

Ell la mirava dolçament, res a veure amb aquella fredor dels darrers dies abans de marxar de la casa. Només l'escodrinyava des del replà de l'ascensor.

Ella li tornava la mateixa mirada, sense retrets, sense rancúnies: només clavant-li aquells ulls color mel, ara aclarits per les llàgrimes. Va girar cap a l'esquerra sobre sí mateixa per deixar-lo passar. No calia donar-li la benvinguda, tot el seu llenguatge corporal la hi donava, era suficient.

Feia dos minuts el Joan li hagués volgut soltar tot el cúmul de paraules combinades en forma de discurs que havia estat assajant la darrera setmana, tal i com les havia preparades, apreses de carrereta i amb esquema literari, sense anar-se pels núvols: presentació, nus i desenllaç. Ara, davant d'ella totes li semblaven vanes i sense contingut. Mirar aquells ulls significava renunciar a tota possibilitat de conversa no amistosa i voler ser-ne presoner.

Per la seva part, l'Helena feia mitja hora esclatava en ganes de fer el mateix, tirant-li en cara la seva manca de visió dels seus problemes. Però en aquell moment, els seus emocionòcits van recordar el tacte de les mans del Joan sobre la seva pell, recorrent els racons més recòndits del seu cos, aquells que ni ella mateixa coneixia...

Semblaven haver decidit unànimement que les paraules eren supletòries i totalment innecessàries.

Per què discutir? Fer-se retrets, plorar, presentar-se davant de l'altre com la víctima i demanant-li coses que sabien no podria dur a terme... quin sentit tenia?

Com si el mateix pensament s'hagués multiplicat per dos i l'haguessin assolit alhora, les seves mans començaren a buscar-se, començant per la punta dels dits, després pujant cada una, cap al colze de l'altre. Ara desplaçant-se cap a la cintura, mentre els ulls d'un romanien clavats en els de l'altre i els seus llavis es buscaven sense pressa...

Aquestes eren les paraules sense lletres amb les que sempre s'havien entès a la perfecció... per què canviar-les ara?