PETITS RELATS

EL DEMÀ M'ESPERA IMPACIENT

El terra tremola sota els nostres peus. Em tapo les orelles per esmorteir el gran esclat de la bomba i els crits de dolor que l'acompanyen de bracet. Decideixo que ja és hora de sortir del refugi. Ja porto dues setmanes tancat en aquelles quatre parets fosques i subterrànies; plenes de més persones com jo, persones que comparteixen les mateixes pors, espantades de la guerra que ens ha atrapat i no ens deixa fugir, com el petit insecte entrelligat a la teranyina de l'aranya.

Quan la llum del sol m'encega la vista, per un moment, desitjaria no haver sortit d'allà sota. El que veig m'horroritza. On abans els vianants passejaven, gaudint de la tranquil·litat del passeig, on anteriorment s'assentaven grans i antics edificis, ara només queden ruïnes i persones sense vida reposant sobre el que solia ser la seva ciutat. Igual que els meus somnis, tot s'ha esmicolat en petits bocins, ara ja, irreparables.

He sentit que avui, en amagar-se el sol darrere les muntanyes, unes quantes famílies del refugi marxaran cap a la llunyana costa, on unes barques vindran a recollir-nos per portar-nos a un lloc segur, a canvi de diners, que sortosament jo tinc. Els havia estat estalviant per, en un futur, anar a una universitat o viatjar pel món. Mai hauria dit que els utilitzaria per això. Per sobreviure.

Quan tots ja estem preparats, sortim de sota terra i ens posem en marxa. A l'exterior, sobre els nostres caps, com si el cel fos un reflex de la terra,  es tenyeix tot de vermell. Agafat de la mà de la meva germana petita, li xiuxiuejo a cau d'orella que ens en sortirem, mentre caminem sota el cel rogent que es va enfosquint amb el pas de les hores. Quan el mantell d'estrelles, que ens cobreix, desapareix, parem a reposar en una casa que amb prou feines s'aguanta en peu. Decideixen que ens hi quedarem fins al migdia, continuarem després de dinar; i no paro de pensar d'on traurem els aliments. Uns crits em desperten del meu somieig. Uns homes amb pistoles entren dins l'habitatge i tothom comença a córrer desesperadament per poder escapar. Miro a la meva germana, i veig reflectida en els seus ulls la més profunda expressió de pànic. Li agafo fort el braç i me l'enfilo a collibè perquè no es quedi enrere. En passar per la porta m'entrebanco i caiem els tots dos a terra. M'aixeco a l'instant, just quan una bala em frega l'espatlla, i dono gràcies de ser tan àgil. Ignorant el dolor, continuem fugint. Ella corre a unes passes més endarrere que jo, i quan em giro per estirar-la cap endavant, ja no es troba al meu costat.

La meva mirada se'n va cap a terra. Està allà, amb una minúscula taca vermella, que s'expandeix veloçment per la seva samarreta. La crido però no em contesta. Les meves cames paren en sec, a pocs metres d'ella, enmig d'aquella dansa entre la vida i la mort. Li escruto el rostre buscant algun rastre de vida, un trosset d'esperança, amagat darrere de la seva pell pàl·lida. I com si sentís la meva veu interior suplicant que segueixi viva, obre els seus ulls maragda i em dedica una dolça mirada trista, mentre articula, amb els llavis, unes últimes paraules, senzilles però reconfortants: continua endavant. Les gravo a la meva ment abans que s'esfumin com un miratge.

Començo a córrer com mai ho havia fet abans. Els meus peus es mouen sense control, ràpids, sense por a res. Després d'expulsar litres i litres de suor i llàgrimes, em paro a l'ombra d'un alt i voluminós arbre. Mai havia estat tan a prop de la mort. I ara que aquesta ja es troba lluny d'aquí, allibero un sospir que no sabia que havia estat retenint, per deixar marxar tot el pànic que m'ha envaït cada racó del meu cos.

Recolzo l'esquena a l'escorça rugosa, i tanco els ulls, mentre m'agafo fort a les seves arrels. M'imagino el que aquest arbre ha viscut i sento pena per ell. Perquè si jo estigués al seu lloc, una pobra fusta inanimada, que ha hagut de contemplar totes les destrosses que ha fet la guerra sense poder moure's per intentar ajudar aquells que ho necessiten, sense poder fugir, per sentir-te impotent davant d'aquella injustícia, seria molt dur, per més que la meva vida ja sigui prou complicada.

Em tapo les ferides més greus amb trossos de la meva samarreta perquè parin de sagnar. Sé que em deixaran cicatriu. I me n'alegro. No seran pas una marca de debilitat, un recordatori del calvari que estic passant, de totes les morts que he presenciat. Seran un senyal de fortalesa, de superació. De continuar endavant malgrat el dolor que sento cada dia.

I immers dins dels meus pensaments, em quedo adormit amb la música que fan les fulles al ballar al ritme del vent. El sol tímid em desperta matiner, i els rajos il·luminen el camí de sorra que em conduirà cap al meu destí. És hora de seguir caminant, però no vull. Estic cansat de tot això, de fugir, de tenir una por constant a morir. Però tinc un problema, el demà m'espera impacient i no el puc decebre. Em poso de peu i deixo que el vent s'emporti aquests pensaments. No tinc prou forces per rendir-me. No ho faré pas. Decidit, em poso a caminar.

Per fi, a la llunyania, puc apreciar, sobre el fons blavenc del mar, un petit bot vermell, un que m'ha de portar cap a la meva llibertat, travessant abans, però, el que s'ha convertit en un gran cementiri submergit en els corrents marins, el Mediterrani. Només llavors, just abans de començar a córrer com un boig cap a l'embarcació, em permeto mirar enrere, dedicar-li un darrer cop d'ull a tot el que deixaré enterrat en el passat. Casa meva, la meva família, els meus amics, la meva infància. Ho deixo tot. I em prometo que aquest és l'últim cop que ho faig, haig de seguir recte. Continuar endavant.

Poso els peus a sobre el terra inestable de la barca i m'arrauleixo en un cantó, aixafat, mentre miro la mar calmada, sense saber molt bé que em depararà el futur. Aquestes aigües misterioses que s'estenen davant meu com un univers infinit, poden ser tant la meva salvació com la meva perdició. Ara tot és qüestió de sort.