PETITS RELATS

ESTIC PERDUT

Quan em giro, de sobte, ja no hi són, ja no hi ha ningú. Estic sol, perdut enmig dels boscos del Montseny. "Papa! Mama!" crido. Crido fins que els meus pulmons em diuen prou. Però tot és envà. La meva única resposta són el cant dels ocells i la remor de les fulles, que es confonen amb la meva respiració agitada i els forts batecs del meu cor. Sol. Estic sol. 

Em trobaran a faltar, ells? M'estaran buscant entre els monòtons faigs? Mil preguntes m'envaeixen la ment. I les llàgrimes, sense compassió, em vénen a fer companyia. Divago entre camins de sorra, arrossegant els peus pesants, com si els tingués encadenats a unes boles fetes amb les meves penes i preocupacions convertides en plom. Les ombres allargassades dels arbres em segueixen. Són les meves companyes mentre espero que els meus pares apareguin corrents de qualsevol lloc, i m'abrassin fort i em diguin que no passa res, que ja ha passat tot, i em portin cap a casa. N'estic segur, estic segur que vindran. Però les meves esperances es van fonent al ritme del sol. Quan el cel rogent es tenyeix de blau fosc, aquestes ja són nul·les.

D'ençà que era ben petit, sempre m'han dit que quan em perdi em quedi quiet, just allà on ja no saps quin camí seguir. Que m'agafi a un arbre, un fanal... que m'aferri a alguna cosa segura. Però...i si estàs massa perdut, i si tot és massa fosc, i si la penombra t'ha ennuvolat la vista? Que se suposa que s'ha de fer, llavors? Haig de continuar caminant sense rumb fix? Parar per sempre? Si us plau, que algú em digui que haig de fer.

Tinc son però no em vull adormir, per què en el fons, molt en el fons, sé que vindran a buscar-me. Decideixo rondar entre la negror de la nit per distreure'm. I, oi tant que em distrec! Els esgarrifosos sons del bosc nocturn em mantenen ben alerta. Sento branques que es trenquen, fulles que s'esmicolen sota el pes d'algun animal. Tinc por. Tinc por del que s'amaga darrere l'obscuritat, tinc por del que em poden fer, tinc por al desconegut. Començo a tremolar. Per fred o per temor. O per les dues. I de cop, com si se m'hagués oblidat, em torna a venir al cap que estic completament sol. La solitud, com un gran tsunami imparable, m'inunda cada racó del meu cos. Estic sol. No tinc ningú. Estic sol.

Et tens a tu, em dic; en un intent de convèncer-me d'alguna cosa, sense saber gaire bé de quina. Et tens a tu, em repeteixo sense gaire èxit. Però potser, no em serveix de res per alguna raó. Potser no em tinc a mi. Tant temps perdut en la immensitat d'aquests boscos, que al final, jo, el meu jo interior, també s'ha perdut.

Alço la vista, i entre les fulles de les copes dels alts arbres, veig les estrelles. Brillants i plàcides. Sé que estan molt i molt lluny, però sento que només alçant-me de puntetes, podria tocar-les amb les puntes dels dits. I fer-los pessigolles. Fer-los-hi les carícies que necessito jo ara. Embadalit mirant amunt, m'entrebanco amb una pedra. Vaig de pet a terra i començo a rodolar i rodolar per l'empinada pendent, masegant-me tot el cos. Fins que, en un moment determinant, deixo de notar el terra, de notar el dolor. Potser volo. Potser somio. Potser em moro. No ho sé. Només sé que sento com les fortes cadenes que em lligaven i m'arrossegaven cada cop més avall, es trenquen. I em puc alliberar. De les cadenes. De tot. De mi.