La Meva Aventura Pokèmon©

14. Lluita incessant per salvar un amic: nus

Jess

La meva respiració no es calmava. Estava suant per totes parts i el meu cap ja feia un temps que s'havia negat a pensar mentre no li donés una mica de descans. En Chimchar dormia plàcidament sobre la meva espatlla. El vent va remoure els meus cabells suats i les copes dels arbres de davant meu es van bellugar subtilment. El soroll de l'aigua contra les pedres inundava el silenci del bosc, i es perdia rierol avall.

Un gran somriure es va estendre en el meu rostre cansat mentre començava a caminar sobre l'herba humida. La claror començava a inundar la petita clariana i s'obria pas entre les copes dels arbres, reflectint-se en els fruits vermellosos i petits dels arbustos. Vaig sospirar, cansada i feliç a parts iguals.

- Per fi.- L'aire va bufar una mica més fort, i en Chimchar va obrir els ulls a l'escoltar-me parlar per primer cop d'ençà que s'havia adormit. A l'aixecar els ulls i veure la meva mirada, es girà sorprès de cara el prat, per després deixar anar un crit d'alegria en veure les bayas de l'arbust.

Els primers rajos de l'alba coronaven les copes i feien lluir les fulles de l'arbust, que contrastaven amb la vermellor de les bayas Zreza. Havia necessitat tota la nit, però per fi hi havia arribat.

Amb un lleuger tremolor de cames i la roba tota esgarrinxada, vaig encaminar-me cap a l'arbust de més a prop.

...

Mar

Els maleïts rajos de l'alba ja començaven a sortir. Havia estat la nit més llarga de la meva vida, i al mateix temps, no havia desitjat mai res com desitjava en aquell moment que no s'acabés. Al meu costat, el cos d'en Pichu respirava amb prou feines, amb una respiració seca i sorollosa que em trencava el cor. Vaig tancar els punys i vaig picar contra la paret amb tota la meva força. Rierols de sang van començar a caure puny avall, mentre em mossegava els llavi amb frustració, i les llàgrimes tornaven a vessar.

3 hores abans de l'arribada dels primers raigs de sol

...

Mar

Un cop la infermera havia fet el seu avís, una gran quantitat d'entrenadors es van reunir a l'entrada. Això ens va emocionar a mi i a en Vulpix, fins que vaig començar a parlar amb ells, i vaig saber que la gran majoria només havien anat allà per veure que passava. Això em va desinflar momentàniament, però em vaig animar de seguida.

Al final vaig aconseguir que ens ajudessin: un pachirisu, dos shinx, un plusle, un magnemite i un elekid. La part bona és que eren 6 pokémons de tipus elèctric. La part dolenta és que al ser les preevolucions, vaig tenir molt clar de seguida que no tindrien prou precisió o resistència. Igualment no vaig dubtar en fer la prova a tots, per veure si algun ens sorprenia gratament, però no es va donar el cas.

Després que l'últim pokémon, l'elekid, trenqués el plat amb la rodona vermella marcada al centre, i jo veiés la negació rotunda de la infermera, em va caure l'ànima als peus. Però ho havia d'admetre, ella tenia raó, cap estava al nivell.

La prova era molt senzilla i l'havia creat la infermera. Agafant plats de la cuina, cada pokémon al seu torn, llançaria un atac elèctric contra el plat. La prova no tractava però d'encertar la rodona, tal com havien aconseguit un shinx i l'elekid, sinó en encertar la rodona vermella amb el raig, però amb una potència que no el trenqués. El principi li havia dit a la infermera que una prova així era massa complicada, però ella s'havia negat a acceptar un pokémon que no aconseguís mínimament això.

- A veure si ho entens, en un experiment així ens estem jugant la seguretat de tots els pokémons que hi participen, la d'en Pichu i possiblement la del Centre Pokémon. Així que òbviament no, no acceptaré res que estigui per sota d'aquest nivell de precisió. – I després d'això ja no ho havia intentat més, perquè en el fons sabia que tenia raó.