Juntes toquem el cel

PER QUÈ NO?

···I sempre que la mirava, amb els seus ulls em parlava, em besava i m'acariciava, vaig aprendre que sense paraules em feia sentir molt mes. En aquests dotze mesos al seu costat, havia segut més feliç que en tota la meva vida, quasi cada dia recordava quan de petita somiava amb un príncep, i somiant somiant, em vaig despertar i vaig trobar una reina, una reina que em feia cada dia més i més feliç···

No se m'acudia res més així què aquella mateixa tarda, vaig anar a veure-la a la feina i li vaig dir d'anar a sopar al restaurant on haviem anat la primera vegada. 

Al restaurant, vam sopar i al final sense donar-hi més voltes, vaig treure de la meva motxilla de mà, una caixeta petita de color blau elèctric, no se'n va adonar així que vaig seguir, em vaig agenollar al terra i li vaig demanar una vida juntes, va tardar 3 segons a contestar, em va dir que sí, com era d'esperar, en aquells moments, ja no recordava on estavem, ni si hi havia més gent al nostre voltant, només ho veia tot girar mentre la besava suaument. 

Vam acabar de sopar, ja promeses, simplement vam anar cap a casa i ens vam gitar al llit i simplement vam somiar la vida juntes.