Una fusta intercanvia paratges.
Est és un lloc, eix un altre.
Est un riu, eix unes platges.
Ací jo, allà vosaltres.
Però sempre una porta,
bloquejant el pas.
M'he llevat i he decidit:
"Avui la travesso."
Però som migmatí,
i segueixo ací.
Potser a la tarda,
o millor demà,
o en un futur llunyà,
traspassaré a un nou món.
Obriré la porta i hi seràs,
els peus ferms com un roc,
esperant la meva marxa,
a través de la porta,
quan acabi d'arribar.
No marxaré- et diré.
Però la veu és traïdora
i tallaré la xarxa,
que ens mantenia lligats,
la porta atravessaré,
per tornar on era abans.
L'humà no accepta els canvis,
per això la porta és allà.
La porta al cor que, savi,
no deixa entrar als mals.
Però la porta és de fusta:
és fàcil d'esbotzar.
YOU ARE READING
Poesies de psicòpates
PoetryA vegades pensem que les coses segueixen un camí prefixat, l'anomenem destí. El destí m'ha dut a escriure això. Espero deleitar-vos amb el do de la paraula. Així que, amb el vostre permís, neix poesies (nom provisonal). Obre la porta i llegeix.
