M'envolta la sang.
La vida defuig del seu cos,
ja fred ara que, sense creure-ho,
desitja més la vida,
tot i haver-se la tret;
ha perdut el combat.
Qui som ara?
Qui érem?
Les preguntes omplen
el buit deixat a casa.
Ningú.
La probabilitat ens va crear
i la probabilitat ens mata.
Només som carronya del temps.
Som mera pols, enmig dels estels.
No som res, car som ningú.
Ningú serà capaç de recordar-nos,
ningú ja ho tornarà a fer.
Ningú ens parlarà,
ni ens besarà;
ningú es preocuparà mai més.
Perquè, ben pensat,
¿qui es preocupa de ningú?
I, en realitat,
¿quin dret tenim de ser algú?
YOU ARE READING
Poesies de psicòpates
PoetryA vegades pensem que les coses segueixen un camí prefixat, l'anomenem destí. El destí m'ha dut a escriure això. Espero deleitar-vos amb el do de la paraula. Així que, amb el vostre permís, neix poesies (nom provisonal). Obre la porta i llegeix.
