Ara i adés camino pel carrer
i, a contracor, desvio la mirada.
Amb el teu somriure,
que faria suicidar-se mil homes,
em saludes des de lluny, cansada,
i ja no et desvio la mirada
i et saludo, fent-me el despistat.
I seguim caminant,
com si res no hagués passat.
A casa miro les teves fotos,
les remiro i penso amb tu.
Però hi ha quelcom de tu
que m'excita i m'apassiona:
els teus ulls.
I la fulla enmig l'estany
o aquest verd enmig del mar
i el blau de la calma marina
i el verd del bosc oportú
i les seves relacions cromàtiques
m'enpaiten i em deixen nu.
Llàstima que l'ull dret,
tan formós com l'altre,
es mantingui monòton.
Per això, sempre que et veig,
desitgo arreglar-ho,
i tacar de sang el verd,
com si l'ocàs il·luminés el mar.
Per això, sempre que et veig,
anhelo els teus ulls,
imagino el seu gust:
salat com el mar,
magnífic com tu.
YOU ARE READING
Poesies de psicòpates
PoetryA vegades pensem que les coses segueixen un camí prefixat, l'anomenem destí. El destí m'ha dut a escriure això. Espero deleitar-vos amb el do de la paraula. Així que, amb el vostre permís, neix poesies (nom provisonal). Obre la porta i llegeix.
