Tornava cap a casa.
De sobte, sense previ avís,
imperà l'aigua.
Un constant degoteig,
gota rere gota, copsant
contra el meu cap;
contra les meves idees.
Un calfred a l'espinada.
Una gota al clatell.
Un camí llarg fins a casa.
-Deixa'm. -cridà a la pluja.
"Ni ho somïis" semblà respondre.
Tancà els ulls i feia sol.
Un cotxe l'esquitxà.
Del sol brollà aigua a cabassos,
de l'aigua brollaren sols...
L'aigua cotxe fou.
Un cotxe que tintà
el sol de vermell.
La pluja vermella,
amb tan dolça olor,
omplia la negror
per l'absència del sol.
L'olor a terra mullada
retornà les idees de sang,
estirades al fons del mar,
de la pluja on sortiren.
Continuà caminant,
ara, però, cap a l'oblit.
YOU ARE READING
Poesies de psicòpates
PoetryA vegades pensem que les coses segueixen un camí prefixat, l'anomenem destí. El destí m'ha dut a escriure això. Espero deleitar-vos amb el do de la paraula. Així que, amb el vostre permís, neix poesies (nom provisonal). Obre la porta i llegeix.
