Per què?
Ningú m'ho pot respondre.
Jec al teu costat,
esperant al seu encontre.
Però sé que ja no hi és.
No vindrà mai més.
No tornarà.
El teu consol és inútil,
ja que no ho farà.
Surto del dol.
Com sortir-hi si no es pot?
Com? No ho sé.
Desitjo que hi siguis aquí.
Et desitjo amb mi,
però amb conformo amb tu.
El meu cos, fugisser de vida,
demana trencar, no ésser mut.
Qui hagués imaginat què difícil
és trencar el silenci.
El meu cos segueix amb tu,
però la meva vida defuig
entre els teus dits.
Em mantinc a l'espera,
a la filera de cadàvers,
un número, un rostre,
una desfeta.
Cos mutilat, a la cuneta.
Ja no queda esperança,
qui em salvarà,
si tots són morts.
Ha arribat la mort
YOU ARE READING
Poesies de psicòpates
PoetryA vegades pensem que les coses segueixen un camí prefixat, l'anomenem destí. El destí m'ha dut a escriure això. Espero deleitar-vos amb el do de la paraula. Així que, amb el vostre permís, neix poesies (nom provisonal). Obre la porta i llegeix.
