Ciutat 042

Capítol Segon- El Començament de Tot

Bé, un cop havent dinat, vaig preparar-me per sortir. Va passar mitja hora i ho vaig fer. En aquell moment, em vaig sentir molt bé, i em vaig preguntar: "per què ens deixen sortir tan poc? No ens podrien deixar viure la vida millor?" Però immediatament em vaig foragitar aquells pensaments del cap i em vaig centrar en el que feia.

Vaig anar a treballar, ja que era el que havia de fer, i vaig deixar de fer-me preguntes estúpides com aquelles. Vaig entrar al metro, amb la multitud de gent, dones i homes, que, excepte els guardes de seguretat, anava vestida igual. Tothom excepte els de nivell més alt, es clar. Ara us explicaré com funciona tot això. La gent de nivell 1, com jo, anem vestits amb una samarreta negra i uns pantalons grisos, sabates negres i un rellotge. Els de nivell 2, que són gent més avançada en els llocs de treball, anaven vestits igual però amb una samarreta blau marí, els de nivell 3 de color granat, els de nivell 4 de color carmesí tirant a taronja, i els de nivell cinc amb americana, corbata, camisa, etc, amb roba molt més còmoda, ja que ells són més importants. Tant les dones com els homes anaven igual. Doncs això, que vaig entrar al vagó compartit, ja que el del nivell 1 no queia a prop, i em vaig asseure. Malauradament per a mi, em va venir un senyor de nivell tres i li vaig haver de cedir el lloc, ja que ell era més important. Llavors, vaig veure pujar a la senyora Aurora, de 59 anys, també de nivell 1. Havia tingut una vida molt dolenta, el seu fill havia mort en una explosió a Les Mines, i des de llavors, vivia sola. Però vaig observar que portava crosses, i la vaig ajudar a pujar.

—Gràcies, Robert (amb accent català, no anglès) —Em va dir, agraïda. Ai, és veritat, no us havia dit el meu nom encara. Sóc en Robert, com ja sabeu, i tinc 32 anys. Només tenim nom, i és únic a cada ciutat, de manera que si volen trobar un Robert, el troben. Cada cop que algú neix, se li posa un nom diferent, pot ser inventat o dels que estan disponibles, i cada cop que algú mor, aquell nom es torna lliure, i no ens el podem canviar.

L'Aurora, que ja havia pujat, portava crosses, com us he dit, però no hi ha preferència per els que s'han fet mal, així que no li podia demanar asseure's a ningú. Però afortunadament, una bona noia jove, de nivell 3, li va cedir el lloc, cosa que va fer que la senyora Aurora li dediqués un somriure de gratitud. El metro va recórrer la meitat de trajecte sense entrebancs, però es va aturar a l'Estació del Mig, a mig descens del pendent. Es van obrir les portes automàtiques, i en va pujar un home de nivell 5, amb cara de pocs amics. La gent se'l mirava amb cert respecte, ja que si s'enfadés amb algú, com he dit anteriorment, el podria enviar a les masmorres. Es va estranyar al veure una noia de nivell 3 dreta, i va preguntar:

—Com és que està dreta, vostè si és de més nivell que algunes persones?

La noia, que era molt bona persona i una mica tímida també, va contestar-li:

—Bé, és que a mi no m'agrada... imposar-me per sobre dels altres, i quan ha pujat aquesta senyora amb les crosses, m'he vist obligada a deixar-li asseure's.

—Aquesta senyora? -Va dir, mirant amb menyspreu a l'Aurora.— I qui és aquesta senyora per a demanar a algú de superior nivell tal cosa?

—No m'ho ha demanat, he sigut jo la que... —Però el maleducat home no se l'escoltava.

—Senyora, faci el favor de retornar-li el lloc. —Va dir, com si ho demanés, encara que el seu to autoritari i desagradable ho obligava.

—Però que no veu el que us intenta dir la noia? Que...

—Com t'atreveixes a qüestionar-me, desgraciada de nivell 1! Seguretat!

Immediatament, dos guardes van aparèixer, com si haguessin estat esperant, i van agafar la senyora pels braços. La noia de nivell 3, que estava indignada, va aturar l'home de nivell 5 i li va demanar que no ho fes:

—No ho faci! Ella no ha fet res! Escolti'm!

—Que t'escolti què? Com se li ha de parlar a un superior? Arresteu a aquesta desagraida també! —I la van arrestar. I mentrestant, jo, sense saber què fer, m'ho mirava callat com un covard. Em vaig sentir molt malament, però no hi podia fer res, l'únic que hauria aconseguit era que m'arrestessin a mi també. Així que vaig callar.

Quan tot va tornar a la normalitat, un profund silenci va omplir tota el vagó, i descaradament, l'home es va asseure al seient. Malparit, vaig pensar. Però gràcies a déu, no ho vaig dir.

Doncs això, ometent tots els detalls insignificants del meu trajecte, vaig arribar a la instal·lació 086 de l'EdGA. Però no podia parar de pensar en el que havia passat. En la discriminació de les classes baixes. A l'Aurora, segurament l'arrestarien una setmana, amb una mica de sort, i a la... noia de nivell 3, segurament li baixarien un nivell i l'arrestarien uns quants dies. Un món tan "perfecte" i tan ple de desigualtats i injustícies, sembla mentida. Seria ideal viure en un món on tothom tingués llibertat, on tothom fos igual, on... Però em vaig dir de seguida que allò era impossible, que era només una fantasia. Tan de bo no m'hagués parat a pensar mai en un món millor. No m'hauria portat tants problemes. Així doncs, vaig entrar finalment a la instal·lació, però, segons vaig poder observar, amb 5 minuts de retard.