Ciutat 042

Capítol 3- La traïció de la meva consciència

—Arribes tard. —Va dir la Martina, la secretària de Numvyzec, que era el cap de l'empresa. Com us he dit abans, el nom te'l podies inventar.

—Eh, saps, Martina, és que he hagut de... d'ajudar a...

—Diguem la veritat.

—Se m'ha fet tard, ai, mira, no sé per què!

—No passa res. Sort tens de que no volti per aquí el senyor Num.

La Martina tan sols era de nivell 1, també com jo, però era tractada talment com si fos un nivell 4, era respectada a tot arreu, i a més, era intel·ligent com una mala cosa i molt amiga meva i de tot l'equip.

Vaig passar i vaig saludar a l'Abril, al Nicolás, a l'Adrià i a tota la colla, i em vaig posar a treballar. Però el porter, que m'havia vist entrar, es va dirigir cap a mi amb cara de preocupació.

—Robert, d'això... El senyor Numvyzec vol parlar amb tu... —Va dir empassant-se la saliva, encara que el que hauria d'estar espantat era jo.

—Què dius Joel? —Vaig fer atemorit, ja que les últimes quinze vegades que algú havia anat a parlar amb el jefe, havia estat acomiadat.— Saps si has notat algun punt de... mal humor quan t'ho ha dit?

—Igual que sempre, indiferent.

Vaig aixecar-me amb l'ai al cor i em vaig dirigir cap on era el seu despatx. Allà jeia, amb la seva cara severa i fent el que feia sempre, revisant i revisant papers, com si no es fiés de nosaltres. En la secció on jo treballava, ens dedicàvem a comprovar les factures i un munt de paperassa que rebíem. Bé, la nostra instal·lació i quaranta-nou més.

Quan em va veure arribar, va deixar amb cura els papers a una banda de la taula i, quan vaig entrar, em va fer seure davant seu, sense dir ni piu.

—I doncs, senyor, quin és l'assumpte que em reclama? —Vaig aconseguir dir, amb un nus a la gola.

—Últimament, he observat una estranya conducta en el seu comportament. —Va fer aquell home de nivell 5, seriós.

—Com que una estranya conducta? Q...Què vol dir?

—El trobo més... absent, per dir-ho d'alguna manera, com si pensés en altres coses, el seu rendiment ha baixat molt...

—Bé, és cert que potser sí que estic una mica menys pendent del que faig —Vaig acceptar, però ell seguia, igual d'indiferent:

—...Ja saps que de les instal·lacions de l'EdGA en les que s'hi treballa millor són les de la 060 a la 110, i són també és per als millors treballadors.

—Eh... Sí, es clar.

—I no voldria pas que el fes anar a la 11 o a la 139, oi?

—No, sisplau. —Vaig dir, completament rígid. Els magatzems del 130 al 140 i del 001 al 020 s'hi treballa col·lectant i processant els combustibles sòlids i les màquines de generació d'energia, unes instal·lacions perilloses i brutes, i, a més, molt mal pagades.

—Normalment, completava unes quinze factures en cinc minuts, i ara en quinze minuts en fa cinc!

—Bé... I què pro...proposa?

—Doncs una cosa... —Va adoptar una expressió dura i amenaçadora, i va afegir alçant el to de veu.— Estigues per la feina o t'hauré de despatxar immediatament d'aquest sector i enviar-te a la recol·lecció de carbó a les mines! —Va cridar, enfurismat.

—S...Sí senyor! Ara m'hi poso!

—I ara fora del meu despatx.

I vaig sortir. La meitat de l'equip (en la instal·lació hi havia quatre equips, amb aquest em refereixo als meus companys i a la secretària. Cada equip eren cinquanta persones) havia deixat la feina i estava pendent de mi.

—Estàs pàl·lid! —Va observar la Martina.—Com ha... anat?

—Vaig a treballar. No vull haver de passar-me la resta de la meva vida traient carbó de les mines.

I dit això, em vaig dirigir cap a la meva taula i em vaig posar a llegir i validar factures, llegir, validar, llegir validar... Tots ens vam posar a fer el mateix, com autòmats. I vaig aconseguir veure, de reüll, el cap Numvyzec, caminant per una passarel·la a uns vint metres d'altura, observant-ho tot, observant com centenars (dos-cents) de treballadors feien el mateix, sense dir ni piu, com robots, es limitaven a llegir, signar, segellar; llegir, signar, segellar... Un gran poder omplia el seu pit. I en aquells moments, per tota la Vall Grisa, dins els magatzems, desenes de milers, inclús centenars de milers de treballadors feien el mateix, sense protestar, sense queixar-se, sense poder fer res per evitar-ho. I al mateix temps, milers de persones treballaven i morien a les mines, perquè no tenien altre remei.

Però vaig parar de divagar per la meva consciència i vaig dedicar-me a gastar el meu temps en mantenir el meu lloc de treball on el volia.

Vaig tornar a casa deprimit, pensant en tot això. Pensant en el meu món, en la meva societat. Durant el trajecte de tornada, em vaig fixar en els abusos de poder que feien les persones de més nivell a les de menys. Abans, m'havien passat inadvertides, havien passat a formar part de la normalitat, però ara que m'hi fixava, era depriment. Vaig tornar a casa, molt trist. Em vaig menjar el que m'havien portat, en silenci. I per la televisió, vaig veure com anunciaven un concurs de teclejar, per veure qui teclejava més ràpid dels concursants. Des de petit, jo sempre havia volgut anar a un d'aquells concursos, era el meu somni. De ben petit m'havia passat hores i hores amb l'ordinador, encara que aquest estigués apagat, teclejant paraules, i vaig aconseguir ser un veritable crack. Feia temps que no se'n feien, i vaig mirar esperançat la televisió per veure si els requisits d'accés havien canviat. El presentador, després d'anunciar que es faria el concurs, va començar a dir els requisits... Però tot es va caure per terra quan va dir: "Es recorda que només hi poden participar les persones a partir del nivell 3!". Llavors, vaig apagar la televisió. I em vaig enfadar. Però no com sempre, em vaig enfadar molt més. Una ràbia immensa recorria el meu cos. Ja en tenia prou. Havia d'escapar d'aquell Infern.