Ciutat 042

Capítol 4- Desenllaç fatal

Vaig esperar a que es fes fosc. Llavors, quan el cel es va enfosquir i els fanals apagar, vaig sortir al carrer sense que ningú em veiés. Vaig atravessar Les Línies corrents durant dues hores ben bones fins a la Vall Grisa, i em vaig quedar a recobrar forces en un carreró fosc, ja que estava esgotat. Ja no hi havia marxa enrere. Per pujar, trigaria el doble de temps, quatre hores, comptant la meva fatiga i que era pujada, i en tres hores s'encendrien els fanals perquè la gent que treballava d'altres coses (presentadors de televisió, càmeres, etc, tots havien de ser de nivell 5) anés a treballar, i llavors em descobririen.

Vaig travessar la Vall Grisa rabent, i un guàrdia gairebé em descobreix. Però vaig tenir sort i em vaig poder amagar darrera un contenidor que contenia alguna cosa, com és propi d'un contenidor (a no ser que sigui un contenidor buit, però paro ja de divagar). Bé, vaig "tenir sort" en certa manera, ja que el que m'esperava... Ho descobrireu en aquest mateix relat. Però seguim la història. Doncs això, que vaig atravessar la Vall Grisa un cop ja havia recuperat les forces i, per fi, vaig arribar a la Gran Muralla. I ara què? No ho sabia. Tampoc sé perquè volia fer el que volia fer. Vaig enfilar-me i vaig grimpar per les columnes de la gruixuda paret. Vaig caure, i haig de reconèixer que em vaig fer un mal considerable, però vaig tornar a ascendir grimpant. Vaig arribar a dalt esgotat, per on es podia caminar per sobre la muralla. Vaig observar que al terra hi havia una línia per on sortia una llum blava. La vaig atravessar inconscientment, de manera que amb el meu cos vaig tapar per un moment la llum. I em vaig fascinar. Aquella línia era una pantalla que amagava el veritable paisatge, la cúpula que cobria el sostre. Tot de muntanyes, coves, penya-segats, i també una altra ciutat a la llunyania. I ho vaig entendre tot. Ens volien tenir controlats perquè treballéssim, no ens escapéssim i tampoc en poguéssim revoltar. Volien que creguéssim que les ciutats estaven a tocar, que no sabessim l'impressionant paisatge que s'obria davant mateix dels meus ulls. No sé com no se m'havia acudit abans.

Però no vaig tenir temps per reflexionar. Una llum em va enlluernar i em vaig tapar la cara com vaig poder amb la mà, però desafortunadament vaig intentar recular, cosa que no hauria d'haver fet, i fent un pas en fals, em vaig precipitar de cap des de dalt de la muralla. I llavors, tot es va apagar. Però si m'hagués mort, no us podria estar relatant tot això. Encara que potser ho hauria preferit. Quan els meus setits es tornàren a encendre, era en una cel·la amb dues finestres i una porta, d'uns cinc metres quadrats. M'havien tancat!

A través de les reixes, vaig veure un vigilant, i li vaig preguntar el motiu pel qual m'havien empresonat (sense judici, per cert), encara que ja me'ls podia imaginar. Se'm va acostar i em va dir que m'havien condemnat a cadena perpètua per intentar violar el sistema de seguretat, saltant-me també els articles 3, 5 i 9. Al sentir 5, vaig dir:

—El 5? Jo no he agredit a ningú!

—Ja ho sabem, però l'han posat per castigar-te... Una mica més.

—Què és més que cadena perpètua?

—De normal, seria només cadena perpètua. Però ara t'obliguen a menjar. Si no menges, seràs torturat, però sense morir, de manera que...

—No em puc suicidar deixant de menjar perquè em torturarien i em tornarien viu a la cel·la, i si em tornés a negar a menjar...

—Et tornarien a torturar, i si fossis molt tossut, es formaria un bucle. Podries arribar al punt en que et fiquéssin el mengar a la boca i et torturéssin periòdicament. I no et podries morir.

Em vaig deixar caure al matalàs que hi havia al terra, desesperat, i li vaig preguntar:

—Com em torturarien?

—Em temo que no vull netejar vòmit del terra.

—Bé, doncs d'acord... No tindràs pas... algun llibre?

—Algun llibre? No són gaire interessants, els llibres. Què en faries?

—Me l'aprendria de memòria, per fer quelcom. Així doncs, el tens? —Vaig fer, lleugerament animat.

—Si ets un pres no facis que un vigilant et caigui bé, perquè et decepcionarà.

Almenys em podria entretenir d'alguna manera amb les respostes enginyoses del vigilant. Vaig observar la cel·la. Hi havia una tauleta amb un rellotge, una letrina al fons i hi havia també una ràdio. Una ràdio!

—Funciona, la ràdio? —Vaig preguntar, esperançat.

—Si totes les ràdios funcionessin, això seria un batibull.

—No sóc l'únic dissident, pel que veig. —Vaig dir, totalment enfonsat.

—No, però mai els anuncien a les notícies. La gent es podria revoltar en massa, i les presons es saturarien. I ara me n'haig d'anar. Té, el dinar. —I em va passar un platet de plàstic amb... Uns trossos de verdura i una mica de carn, acompanyat d'un gotet d'aigua. El menjar era fastigós. L'aigua també. No em vull ni imaginar d'on havia sortit. Vaig posar-me a pensar en el que tenia. Tenia un rellotge per saber l'hora, molt útil en les condicions en les que estava. També una ràdio que no funcionava. Almenys la podria desmontar i entretenir-me una mica. I ja està. Sort de la letrina. I aquest cop sense cometes. Sort de la letrina, repeteixo. I em vaig resignar a la realitat i a l'avorriment.

Vaig passar dies, setmanes, mesos... Alimentant-me de les precàries i fastigoses racions de menjar, sense poder interactuar amb ningú més que el vigilant, que es va mostrar poc comunicatiu passada una setmana, i el pitjor de tot, sense cap mitjà possible per treure'm la vida. Van passar anys i anys...

I durant tots aquests anys he estat escrivint això a la meva llibreta, que és l'únic que vaig trobar en els parracs de roba que porto, amb el bolígraf que molt amablement em va regalar el guarda.

Si per un casual, aquesta desgraciada història ha sortit a la llum i algú ha llegit el que he escrit, espero que entengueu el meu anhel de llibertat i la curiositat (massa curiositat) que vaig tenir. I espero també que les coses hagin canviat molt. Però mentrestant seguiré aquí, morint-me de fàstic i podrint-me en una cel·la, dins un món horrorós, un món completament segur, sense cap dubte, però alhora ple de desigualtats, privilegis, una societat controlada. En un món on la llibertat és una fantasia i la distopia la normalitat.

Roger Ratera, Relats Curts Distòpics