Cherry

5. Futura enemiga

–Toc, toc, toc

L'Emm, trucava suaument la porta de Cherry. Aquesta el va anar a obrir. En veure'l va quedar completament sorpresa. No se l'esperava de cap manera. Ell havia vingut per un simple motiu: pa.

–No et pensis que me replantejat la teva proposta o que estic interessat en tu. Senzillament tinc gana. Tens pa?

–Per què pa? No vols una altra cosa.

–Simplement m'agrada el pa –va respondre amb un somriure trist.

Cherry el va mirar bé.

–I això? No em diguis que ara el pa et recorda algun succés trist del teu obscur passat, val?

–Senzillament ara mateix no em sento amb ganes de riure. Encara tinc el que ha passat al cap. Tot i així el pa em fa feliç.

–U, molt interessant. Dos, ho sento. Tres, com carai has descobert on és casa meva? En cap moment te la vaig ensenyar.

–No m'ha costat gaire. T'he seguit.

–Ah, de veritat, ets un acusador, qui ho hauria de dir.

–Ai, mira qui parla. Què hi feies passejant pels carrers foscos i estrets on ens vam acomiadar el dia que em vas alliberar?

–Volia comprovar si estaves bé... Si estaves viu –es va creuar de braços--. No crec que això sigui un problema.

–Bé, de fet "això", és gaire bé el mateix que acusar. Per tant, ets una acusadora.

–Val, val, el que tu diguis. Et portaré el pa. Però no tornis per aquí, d'acord? Pot ser perillós. Si em vols veure, podem quedar en un altre lloc... –en dir-ho es va adonar que a l'Emm no li interessava tornar-la a veure. Resignada, va entrar a casa seva a buscar el pa.

Després d'aquesta conversa, la Cherry va descobrir amb horror que li havia donat tot el pa a l'Emm. Amb mala gana va decidir anar a comprar-ne més pel sopar. Es va dirigir al forn de pa. En arribar-hi, es va adonar que per mala sort hi havia cua. Es va mossegar les ungles nerviosa. No tenia ganes d'esperar. Si ho hagués sabut, no hauria caminat fins allí. Per un dia que no mengés pa, no passava res.

***

–Hola –la va sorprendre una veu darrere seu. Es va girar i va veure una noia un xic més jove que ella d'uns disset anys i amb cabells castanys llisos llargs fins sota l'espatlla. Tenia la cara rodona i uns ulls rodons de color blau. Aquests eren increïblement expressius, fin i tot semblava que anessin a explotar de totes les emocions que contenien. En aquests moments, revelaven una gran sorpresa com si no hagués considerat que la filla d'uns coneguts dels seus pares pogués anar al mateix forn de pa que ella. Aquesta era Anne Kamil, una noia amb qui havia parlat alguns cops, i que li queia força bé, però que en aquell moment no tenia ganes de parlar amb ella.

–Hola –va respondre amb desgana.

–Com estàs?

–Bé, però se m'ha acabat el pa-- va dir de mala gana. Tant li costava entendre que no volia parlar?

–Jo, bé, estic una mica estressada, però estic bé. Ara els meus pares m'han dit que els ajudi. És cert que sóc gran i que com a dona hauria d'anar a comprar... Però, estava fent una cosa molt important. A més hi podrien anar ells no creus? Vull dir els homes... El meu pare diu que treballa i que per això no té temps... Però jo també treballo, saps? I ara estava a punt de...

–En això estic d'acord. Per aquest motiu me'n vaig anar de casa. Tot i que ara ho he de fer tot jo. Almenys no he d'aguantar els comentaris pesats dels meus pares.