Cherry

1. Cherry Booth

Una figura va creuar la cantonada. Es va esmunyir ràpidament pels carrers estrets i foscos de la ciutat. Sentia com la perseguien, com li anaven darrere als talons. Girava les cantonades tant ràpidament com podia, escapant-se. Quan, finalment, va creure que havia aconseguit despistar els seus perseguidors, es va aturar al mig de la carretera i va esperar. Va estar allà durant una bona estona. Simplement gaudia de la tranquil·litat de la nit amb la cabellera pèl roja onejant-li al vent. Mirava fixament a un punt, a la llunyania al final del carrer.
En aquell moment va pensar en tota la gent que li hauria agradat conèixer, però que no podria fer-ho mai. En recordar-ho els ulls se li van omplir de llàgrimes. Probablement, d'aquí poc, una d'aquelles persones moriria. Va apartar la vista. Al cap d'una estona va continuar mirant, però aquest cop, ho feia a la presó de la ciutat. Pensar que algú moriria per una raó tan injusta. Va serrar les dents, amb ràbia. Els ulls se li van omplir de llàgrimes.

—Ho sento —va murmurar—. Avui no, ara no. Me n'he d'anar  —va continuar. Va girar cua i disposada a tornar a casa. De cop i volta, es va girar i amb determinació va dir: —Demà.

Un cop va arribar a casa es va estirar al llit. Feia uns mesos que vivia sola. Havia fingit una discussió amb la seva mare, amb l'únic objectiu de tenir una excusa per distanciar-se de la seva família i tallar la relació amb ells i poder-se escapar una nit. Encara duia posada la roba negra. Era una roba d'home, una camisa i uns pantalons, ja que els trobava més còmodes que els seus vestits, d'aquesta manera es podia moure millor i tenia més facilitat per escapar-se. Al cap d'uns cinc minuts, es va aixecar de cop amb l'objectiu d'anar a buscar la camisa de dormir. Va creuar l'habitació, que era petita, ja que amb els pocs diners que rebia de la feina que tenia i els que s'havia endut de casa això era el màxim que s'havia pogut permetre. Quan ho explicava, la gent es sorprenia que tota sola hagués pogut comprar-se una casa, tot i que encara quedaven més sorpresos quan descobrien que vivia sola. Sense ningú. Sense cap home. Com podia ser que una noia de la seva edat encara visqués sola? De fet, va pensar, la majoria de noies de la seva edat que coneixia ja estaven casades. No seria estrany que ella també estigués. Per aquest motiu havia trencat els llaços amb la seva família. No volia casar-se. No volia que l'obliguessin a casar-se.

Quan va haver acabat de posar-se la camisa de dormir, es va tapar amb la manta i va tancar els ulls. Al cap d'una estona, es va adormir.

Al cap d'uns dies, va assistir a la mort d'aquella persona. De la persona que hauria volgut conèixer, però no havia pogut conèixer. Al veure-ho les llàgrimes li van envair els ulls. No podia parar de plorar.

—Ho sento, ho sento, ho sento —no parava de repetir—. Ho sento, ho sento, ho sento.

Ella, mig desesperada, va tornar a casa. Estava molt cansada. Massa cansada. Tenia els ulls plens de llàgrimes. Es va dur les mans a la cara. D'aquesta manera, ningú es va adonar del somriure cruel que duia el seu rostre.

—Ha funcionat. —Va dir, quan va arribar a casa seva—. El pla ha sortit perfecte. —La noia va somriure. I es que ningú s'imaginaria mai que ella, la Cherry Booth, era una assassina.