Cherry

2. El pla

Tot havia començat uns dies abans, quan Cherry va sentir uns rumors sobre un cas. Va escoltar que havien aconseguit capturar el seu Emm, una d'aquelles persones que li hauria agradat conèixer, però que no havia pogut conèixer mai. També havia aconseguit informació del lloc on es trobava la seva cel·la. D'aquesta manera, l'havia pogut anar a visitar-lo un dia abans de que tingués lloc el judici.

Si hi havia una raó per la que es conegués Cherry era pels seus somnífers i pels seus enganys. D'aquesta manera, Cherry va aconseguir entrar a la presó i arribar a la cel·la. Va aconseguir fer despistar el guàrdia que la vigilava i li va agafar la clau. Sigil·losament, va entrar.

Es va trobar una cel·la petita i fosc amb tres persones a dins. Després de remugar «un això no és el que m'havien dit», va intentar identificar quina d'aquelles tres persones era el seu Emm. No si veia. La foscor li tapava la vista. D'aquesta manera no podia saber quina de les tres persones era qui havia anat a buscar.

–Qui ets? Què hi fas aquí? –va preguntar una veu.

–Com has entrat? –va dir una segona veu, més seriosa.

–Has vingut a treure'ns d'aquí? –va demanar una tercera veu, desesperada.

–Gràcies –. Va murmurar la noia. Havia escoltat les veus dels presoners amb atenció, fins a identificar la de la persona que havia vingut a buscar. O al menys de com se l'ha imaginava, perquè no l'havia escoltat mai. Però relacionant el to de veu i el què aquest transmetia amb el que li havien explicat sobre ell, li va ser fàcil descobrir qui era.

–Emm, –va dir al lloc on venia a la segona veu. –T'he vingut a buscar. És evident que et pot semblar estrany. Que no tens motius per acceptar.

–No em toquis –va dir la veu de l'Emm, malhumorada.

–Suposo que no li diràs que sí a qualsevol noia boja. Però suposo que diràs que sí quan sàpigues el meu nom. –va murmura fluixet, i tot seguit, es va presentar–. Em dic Cherry, tot i que sóc més coneguda com Berry.

En aquell moment, ell va fer un bot. Era evident que havia sentit a parlar d'ella. L'assassina de burgesos que es feia dir Berry, tot i que també era coneguda com el Llampec Roig.

–T'has sorprès? Suposo que això vol dir que em coneixes –va riure, mentre sentia com els altres presoners comentaven alguna cosa–. Què passa? No heu sentit a parlar de mi? És normal. No sóc gaire coneguda. Només em coneix la gent dels barris baixos, els criminals de "veritat" i la policia. Tot i que sempre hi ha excepcions. Però, a més, al gent no m'acostuma a dir gaire pel nom, sabeu? Fan servir noms en clau. A vegades em diuen el Perill Vermell –va dir donant-se importància. –El cas és que no he vingut a rescatar-vos a vosaltres, sabeu? Ho sento –va dir ajuntant les mans, com si demanés una disculpa. –El meu objectiu és ajudar l'Emm. Després, val més que m'ho agraeixi –va dir malèvola.

–Sí? De veritat? Què vols? –va preguntar l'Emm.

–Tinc un pla per ajudar-te. Pel què m'han dit el volen condemnar a cadena perpètua.

–Ja ho sé. –semblava cansat, resignat.

–Primer, necessito que et declaris culpable. Necessito que reconeguis la teva culpabilitat davant de tothom i t'inventis una història cutre sobre el perquè del teu crim. Qualsevol tonteria. Et pots inventar que vas robar i tot, si vols. Per cert has portat alguna arma? Sent tu, no crec que sortissis de casa tal qual.

–Evidentment que no sortiria sense res –va riure. Es va treure la sabata. Allà dins guardava un ganivet prou petit perquè li cabés a dins. –Des de que ella va trucar a casa meva que vaig sospitar de les seves intencions. No és una persona que normalment em volgués veure. Així que vaig agafar una arma per si de cas. I no m'he equivocat pas. Al final venien a detenir-me. Tot i que no he tingut oportunitat de fer-la servir. Per què la vols?

–Dona-me'la. Si us plau dona-me'la. En cas que t'escorcollin o alguna cosa similar, com sabràs explicar això? A més no et fa servei –de mala manera, li va donar el ganivet. Ella se'l va mirar atentament. – Vindré al judici. Així m'asseguraré de que compleixis el pla. Dos dies després de això, et vindré a veure per posar en marxar la segona part del pla.

–De veritat? Té una segona part?

–Evidentment. No sóc una persona que deixi les coses a mitges. Et prometo que et trauré d'aquí

–I nosaltres? Ens ajudaràs a nosaltres? –van preguntar les altres veus.

–No he vingut per ajudar-vos a vosaltres. A més, d'aquí un temps podreu sortir, no? Quant 8 anys? 8 anys i sereu lliures? –va riure. –Al cap i a la fi, vosaltres no heu comès delictes considerats tant greus. Segur que heu tingut un motiu per fer-ho, un motiu a part dels diners i l'odi. No ho dubto. Però ho sento. No puc fer el mateix per vosaltres. Tinc els meus motius.

Un cop va haver acabat aquesta conversa, Cherry va sortir ràpidament de la presó, esquivant a tots els guàrdies.

L'endemà, tal com havia promès, va assistir al judici. No li va costar gaire, perquè, encara que hagués tallat la relació amb la seva família encara era una noia de la petita burgesia, era evident que no tenia tants diners, ni influència com l'alta burgesia, però continuava formant part de la "burgesia". Va observar l'acte en silenci. Veia com el pla funcionava perfectament. L'Emm havia seguit les seves ordres i havia fet una bona actuació. El pitjor va arribar quan van anunciar les condemnes. Al final, havien acabat condemnant l'Emm ha mort. Això, en el fons, era un avantatge pel seu pla, tot i que volia dir que tindria menys temps per posar-lo en marxa.

L'endemà a la nit, Cherry va anar a visitar el seu nou objectiu, tot i així no el va matar. Es deia Martin Blakes i era un comerciant força important. Ell va obrir la porta, i ella amb rapidesa, amb un pal que duia, li va donar un cop. Ell va perdre el coneixement. Ella se'l va carregar a l'esquena. Al principi, entre l'home i el pal, li era una mica difícil moure's, però al cap d'una estona, ja si va acostumar. Va córrer durant una estona pels carrers de la ciutat. Notava com la perseguien. Va creuar la cantonada. S'esmunyia pels carrers estrets i foscos. Girava les cantonades tant ràpidament com podia, tot i que per culpa del pes extra li resultava difícil. Intentava escapant-se. Quan, finalment, va creure que havia aconseguit despistar els seus perseguidors, es va aturar al mig de la carretera, a agafar aire. Va estar allà durant una bona estona. Va gaudir de la tranquil·litat de la nit, mentre notava com la seva cabellera pèl roja onejava al vent. Mirava fixament a un punt, a la llunyania al final del carrer, evitava mirar la presó. No volia fer-ho. Allí hi hauria tanta gent que li hauria agradat conèixer, però que no podria fer-ho mai. En pensar-ho els ulls se li van omplir de llàgrimes. Si no feia res, al cap de cop, una d'aquelles persones moriria. Al cap d'una estona, no va poder aguantar-se, es va posar a mirar la presó de la ciutat. Pensar que algú moriria per haver fet un error tan estúpid. No és més, saber que algú moriria a mans de gent que no sabrien mai quin motiu l'havia fet arribar fins allí. Evidentment que hi havia un motiu. La gent no feia les coses perquè sí. Però és clar, a ells només els hi importava la seva pròpia comoditat. Els hi era igual matar algú si pensaven que d'aquesta manera podrien salvar-se. Tot i que ella no s'escapava d'això. El cap i a la fi, ella feia el mateix. Però hi havia una gran diferència entre els dos. Ella era considerada una criminal, en canvi ells eren la Justícia. Va serrar les dents, amb ràbia. Els ulls se li van omplir de llàgrimes. Es va posar a plorar en silenci. Al cap d'una estona, va girar cua i, tant silenciosament com va poder (una tasca que va ser complicada, sobretot tenint en compte que anava molt carregada).

Un cop va arribar a casa, li va donar un somnífer que havia preparat anteriorment, per mantenir-lo adormit fins l'endemà al matí.

El dia següent, a estones, l'anava adormint amb diferents pocions. Va disfressar-lo el màxim que va poder, intentant que se semblés a l'Emm.

–Ets l'Emm, un assassí condemnat a mort. Ets l'Emm – repetia, amb l'objectiu de posar-li la idea ben endins, de que se li quedés gravada dins del cap, i que, finalment, s'ho acabés creient.