Cherry

3. Emm

A la nit, va anar a la presó. Aquest cop hi va anar carregada amb el cos d'en Blakes, així que esquivar els guàrdies va ser més difícil. Havia escoltat, que ara, l'Emm estava en una cel·la diferent, però no li va resultar gaire difícil trobar-la. Li havien donat forces indicacions. De fet, probablement hi havia guàrdies infiltrats allí. Vés a saber quan corromputs estaven els policies.

Va entrar a la cel·la tan silenciosament com va poder, abans ja s'havia encarregat d'adormir el guàrdia. Va deixar el cos a terra, intentant no fer soroll.

—Canvieu-vos —va dir. Després al veure que no l'entenia, va afegir: —Canvia't la roba amb ell. Farem un intercanvi. Li he canviat el pentinat i li he posat les «potingues» que tinc per casa per fer que s'assemblés a tu. Ara només falta la roba. No miraré, d'acord? —en dir-ho va donar-li l'esquena, però recordant-se d'una altra cosa es va girar, mentre deia— Quan acabis posa-li la roba i tu posa't la d'ell. Et sembla bé? —no hi va haver resposta. La Cherry ho va interpretar com un sí.

Al cap d'una estona, l'Emm i la Cherry, van sortir de la presó. Cherry li va demanar a Emm que s'amagués. Li va dir que podia utilitzar casa seva, al menys fins al dia de la seva suposada mort. Mentre ella parlava, l'Emm la va agafar pel braç amb força, cosa que la va fer sobresaltar.

—Em pregunto el perquè dels teus actes. Diga'm, per què ho has fet? Sí, per què algú com tu... —es va quedar mirant a la noia que tenia al seu davant. Tenint en compte que era jove, era força alta i tenia una llarga cabellera pèl-roja que li arribava fins a mitja esquena, tal com deien els rumors. Duia roba d'home, més concretament uns pantalons, una camisa i una capa negres. Tenia la cara un xic allargada. Tot i així, el que més cridava l'atenció eren els seus ulls. Eren ametllats i estranys, sense acabar de tenir un color definit. Semblaven marrons, però no ho acabaven de ser del tot, ja que, al mateix temps, també tenien un toc de daurat. Els seus dos ulls estaven oberts de bat a bat i el miraven espantats, al mateix temps, tremolaven, nerviosos. Però al cap d'un parell de segons es van tranquil·litzar. La mirada espantada i nerviosa va canviar per una de desafiant i segura. La noia es va desfer de la seva agafada i es va creuar de braços.

—Suposo que m'agrades. No... —va dir—. No m'agrades. M'agrada la imatge que tinc de tu. La idea que m'he fet de tu. Senzillament, ets algú a qui tinc idealitzat —es va apartar els cabells de la cara, molls de suor—. Salvant-te he tingut l'oportunitat de conèixer-te. De saber com ets realment.

—Oh, vaja... Sincerament, no m'agrades —la noia va aixecar la mirada sorpresa—. Com em podria agradar algú com tu que treus tant fàcilment la vida a la gent? Podries fer tantes altres coses... Però prefereixes malgastar la teva bona i tranquil·la vida tacant-te les mans de sang. Explica'm, per què mates?

—Oh. Per què em retreus tu això ara? Fa olor d'hipocresia pura. Tu també ets cruel. És cert que odies la raça humana, oi? Però suposo que ho entenc, als teus ulls no tinc motius per matar a ningú. No he tingut una vida difícil. Podia fer moltes coses. No tenia motius per matar persones.

—No t'equivoques. Els éssers humans realment són malvats. Cruels, recargolats i sobretot dolents. Però saps, després de ser enganyat i traït per ells un cop i un altre he deixat de creure en ells. I la gent que mata per matar és la que menys m'agrada. Matar pel simple fet de fer-ho. Enganyar a la gent per que sí, sense motius per aquests actes, intentant imitar uns quants ídols assassins. Ridícul, oi? No vull sonar victimista, però això és completament ridícul. Ningú sap el que ha de passar algú per acabar d'aquesta manera. En canvi, la gent com tu, es pensa que és una cosa simple, fins i tot creu que es divertit. M'equivoco?

—Buff —Cherry va riure—. Què vols que et digui? T'equivoques. Et penses que la meva vida ha sigut fàcil? Et penses que tooota la meva vida serà fàcil? No. Saps perquè? Per què sóc una dona. Pel simple i estúpid motiu de que vaig néixer dona. Hem nego a viure una vida com la de les altres. A ser controlada per la teva família. A ser obligada a casar-me. A cuinar per un home. M'hi nego. Aquesta va ser l'única manera que tenia d'escapar-me. De poder sortir de la meva vida convencional. Suposo que tinc enveja d'alguns. De la gent amb poder. Dels homes amb poder. Gent que podrà triar per sobre de la seves vides. Per això els mato. I d'aquesta manera em converteixo en escòria humana. Ningú es voldrà casar amb algú així, oi? Per això em vaig escapar de casa. No m'importen els altres ni el que pensin de mi, almenys, mentre pugui fer el que vulgui. Pensa que abans de viure una vida convencional em suïcidaria. I això és molt, ja que sóc massa orgullosa per acabar així

—Molt interessant. A part d'això, no pensis que et pots guanyar el meu respecte tan fàcilment. No m'amagaré a casa teva. Sincerament, no m'interessa. Tinc altres llocs on anar.

—Doncs bona sort. Tot i que en algun moment m'agradaria veure't, per saber si estàs bé. Bé, per saber si encara estàs viu i no t'han matat i això —va respondre Cherry, amb les galtes una mica enrogides—. A més, no cal que siguis tan amargat.

—Potser tens raó —va dir ell amb un mig somriure, canviant de posició—. Què et sembla si quedem el dia i el lloc on es farà la «meva» execució. Per temptar una mica el perill...

—Em sembla bona idea, però hi ha un problema... La tercera part del pla.

—Si que és llarg aquest pla... —va riure.

—Pots portar alguna cosa que t'identifiqui... Un mocador d'algun color en concret, tot i que potser cridaria molt l'atenció... Bé, també... —la noia es va mostrar una mica inquieta—. Pots portar la meva camisa. Una camisa negra no cridarà gaire l'atenció. A més, bé, com que és meva no em costarà reconèixer-la. Jo aniré de policia. Busque'n un de pèl roig.

Va arribar el dia de la suposada execució. Feia un parell de dies, Cherry s'havia infiltrat a la presó com a policia. S'havia fet passar per un home i s'havia mostrat molt interessada en aquesta feina. L'havia acabat contractant i ella havia mogut els fils per aconseguir vigilar la cel·la del fals Emm. Allí, l'havia anat alimentant de sopes amb somnífer i aprofitant el seu estat somnolent li havia anat xiuxiuejant coses a l'orella, per tal d'hipnotitzar-lo i que pensés que es mereixia tot allò. Un cop va arribar el moment de l'execució, Cherry va formar part dels guàrdies que l'acompanyaven a la plaça. D'aquesta manera es va assegurar de que tot sortia bé. Un cop el senyor Blakes va ser mort, Cherry es va posar a plorar d'emoció. Tot havia sortit bé. L'Emm estava viu! En aquell moment li va saber una mica de greu la mort de Martin. Havia mort per una cosa que no havia fet. Però en certa manera s'ho mereixia. Es va mossegar el llavi.

—Ho sento —va dir. En aquell moment algú li va posar una mà a l'espatlla. Es va sobresaltar. Es va girar, encara espantada i va trobar l'Emm, que li allargava la seva camisa negra.

—Té te la torno —va dir silenciosament.

—Gràcies —ella el va mirar. Estava inexpressiu. Tant li feia tornar-li o no. No, només li donava perquè no es tornarien a veure. ¿No es veurien mai més? Ella va agafar la camisa, trista—. Adéu —va murmurar. Es va tocar les galtes. Encara les tenia molles. Després es va adonar que els seus ulls continuaven plorant. Aquest cop, però, eren llàgrimes de tristesa, que es barrejaven amb les dels seus plors d'alegria.