Terra llibertat

Capítol 2 Canvis

Comença un nou dia i estic preparat per fer el que calgui pel meu pare, m'aixeco més d'hora de lo habitual i preparo un café, tot seguit baixo a la botiga de la Magda a comprar unes pastes, en arribar-hi ella es sorprén, ja que només em coneix perquè a vegades al tornar de l'escola l'ajudo a recollir i netejar l'establiment: és un lloc petit i acollidor, fa olor d'aquell pa que prepara a ma al forn, olor de matí, dolç i tranquil. Compro tres croissants, un serà per mi un altre per la Maria i el tercer pel Fabio.

Torno a casa i al entrar no em trobo al Fabio assegut bebent el café damunt la taula, sinó un vell ofuscat i apagat, a punt de plorar, pel que veig, el meu pare ja no és el meu pare, ha desaparegut aquell "bon dia, esmorza ràpid, que encara arribaràs tard a l'escola". Alguna cosa li passa, i li pregunto:
-que et passa? Se't veu trist, ha passat alguna cosa?
-no, no ha passat res, afanyat, que arribaràs tard.-no ho deia com sempre, no ho deia amb aquella veu tranquilitzadora, era com si se'm volgués treure de sobre. Vaig insistir:
-no em menteixis, explica-m'ho siusplau, a mi m'ho pots dir
-parles com si fossis el meu pare, Omar
-potser es perquè ho necessites, a partir d'ara estaré més per tu i et cuidaré, així la mare podrà descansar.
-la... La mare...-llavors es va girar, volia amagar que estava plorant. Que li podria haver passat? No ho entenc. Un moment. No ho entenc, un altre cop. Prou. S'ha acabat, me'n assabentare sol, com una persona madura.
-em sembla que vaig tirant cap a l'escola, potser faig tard.-dic impassible.

De camí a l'escola, intentant evitar els pensaments profunds que m'inunden el cap de dubtes, intento pensar en coses ben simples: m'adono de que haig de millorar en això de caminar sobre la terra gelada, no pot ser que cada dos per tres em foti de morros com un inútil. És veritat que amb la pràctica, sense adonar-me'n, he progressat, però això necessita més temps i més ganes. M'hi poso: primer intento caminar lent i normal, un pas rere l'altre, el taló d'un peu tocant la punta de l'altre, així successivament, mantenint l'equilibri. Quan veig que me'n surto començo a separar una mica els peus. Crec que des de fora sembla que estigui tot just aprenent a caminar, però ho necessito, necessito poder sentir-me lliure i sol, ni que siguin poques vegades, les que facin falta per no agobiar-me, i per no plorar en públic, em faria molta vergonya... En fi, quan veig que puc caminar normal intento córrer i fer girs i tombs, aquesta vegada si, caic bastants cops, però al final aconsegueixo saltar, caure dret i bé. De totes maneres necessitaré practicar més.

Males notícies, com que el camí cap a l'escola i m'he entretingut a casa i al carrer he arribat mitja hora tard, tampoc es una cosa que m'importi molt, ja que sovint no hi vaig, però si ara vull començar a centrar-me, madurar i cuidar de mon pare hi haig d'anar i haig d'atendre, sobre els amics, si ara se'ls pot considerar amics, no semblen amb moltes ganes de pegar-me ni res, així que després de que el professor Mathew em renyi i acabin les classes del matí aniré a parlar amb ells i els hi demanaré perdo, encara que no em vulguin fer cas, jo ho faré i marxaré amb la consciència tranquila. M'he posat a pensar i la matèria que més m'agrada es història, així que intentaré treure el màxim profit. Després de matemàtiques, en la meva opinió una classe massa aburrida, toca història, així que tan bon punt la Geòrgia Hills entra a classe i comença a parlar sobre la mitologia grega m'assalten tots els dubtes: com s'ho feien a les antigues civilitzacions per sobreviure? Maduraven? O només es dedicaven a matar i matar? I els nens? Quina era la seva ocupació mental? Simplement pensaven en mantenir la seva família? No, jo crec que per força havien de ser més profunds.
Just abans d'anar cap a l'esbarjo em començo a trobar malament, em marejo molt i al aixecar-me de taula caic al terra desmaiat.
No se si han sigut pels nervis de com em tractarien els amics o per l'angoixa per la meva mare, però he tingut un desmai i m'han recomanat que tornés a casa. De camí cap a casa me'n adono, la Maria se'n ha anat, la meva mare... Ostres, vull pensar que és mentida, però en realitat estar clar: ahir a la nit al anar-me'n a dormir vaig sentir crits, pensava que era el meu ràdiocaset, que havia saltat, amb aquella música de rock 'n roll que tant m'agrada, la meva consciència va enganyar a la meva ment, per no haver de ser conscient de que probablement els meus pares s'estaven a punt de separar.

De sobte sento ràbia, ràbia pel Fabio, que ni s'immuta quan la seva parella li fa el sopar, li prepara el llit, o simplement el reb a casa, quan ell arriba destrossat del dia, i el saluda amb un acollidor "hola, bona tarda amor, bé, el dia? Et preparo un te?". Però llavors començo a comprendre que es culpa meva, que tots aquests anys, almenys des de que en tenia dotze, he estat ignorant a una gent que vetllava per la meva salut i benestar, per fer-me feliç, intentant no discutir davant "del nen", aquell nen que ara s'ha fet gran i que segueix passant d'ells com si només fossin simple gent. Gent no és prou per descriure el que la teva FAMÍLIA fa per tu, ni que sigui arrancar-te un somriure d'aquesta cara de pomes agres que fas, al veure que t'has equivocat.
Jo m'he equivocat, i no tinc a ningú per arrencar-me un somriure. Només em tinc a mi, i em sembla que demà no aniré a l'escola, una altre vegada, però ho faré a canvi de dos somriures, avui arrencaré dos somriures a algú i em cuidaré de món pare. Passar de no fotre brot a fer dos feines diàries. Això, són canvis.