Terra llibertat

Capítol 9 Crua realitat

En fi, resumiré el que ha passat fa 6 hores: acabem el partit, hem guanyat, m'abraço amb els amics i tothom em ve a felicitar, no només el meu equip, sinó els altres també, el Joan arriba, porta la cama enguixada, entre que ens riem i ens lamentem per la nostra imminent separació m'emociono massa i em desmaio, des de l'escola em porten a l'hospital (si es que se li pot dir hospital, de lo petit que és) del poble i allà m'atenen. El matí segueix amb normalitat a l'escola fins que a la tarda donen les dos hores que quedaven sense classes, ja que les dos professores estan a l'hospital amb mi. El primer que fa la meva classe és anar-me a visitar, estic despert, m'han dit que pateixo alguna malaltia rara de la sang, desmais en qualsevol moment, sobretot si sento moltes coses a la vegada, com alegria i pena o coses així, que és perillós ja que puc patir lesions greus però que només passa de tant en tant. També venen en Jerry i la Mary (la Mary gran) i els metges li diuen que ja se'm podràn emportar quan vulguin. Ens quedem alguna cosa així com mitja a l'hospital per despedir-me dels meus companys i preparar l'equipatge, quan esta tot llest anem cap a l'estació de tren, sembla mentida que ara vagi a anar-me'n així com així, i que segurament no hi torni, a aquest poble. Un moment, fa molt que no veig a la Magda, ostres no. No, no. L'haig d'anar a veure, una última vegada, no m'ho perdonaria mai si no li expliqués res i me'n anés sense despedir-me!

-Jerry, digue-li a la Mary que me'n torno al poble un moment, serà poc temps.

-però Omar, per què? D'aquí deu minuts marxem!

-un segon Jerry! Ara torno!-dic mentre m'allunyo, haig de ser molt ràpid, travessar tot el poble en dos minuts. M'aguanto corrents per sobre el gel, ara vaig molt més ràpid, em va anar bé això de provar a caminar i còrrer sobre la superfície, amb pràctica tot va millor.

Arribo a la botiga de la Magda, ella ja està tancant, em veu i es sorprén:

-Omar, ja feia dies que no passa es per aquí, on vas amb tanta pressa?

-es que avui me'n vaig del poble, aniré cap a Ucraïna.

-com?!

-saps que el meu pare va morir, oi?

-si, i ho sento molt.

Li explico el que ha passat en els darrers dies, i de com ha canviat la meva vida des de que la mare va marxar, també quins plans tinc pel futur, que estudiaré...etc. Ella està una mica trasbalsada però a la vegada s'alegra per mi, ens abraçem i plorem, manteniem una relació molt estreta, no em faig càrrec que se'm hagi oblidat.

-en fi, ara haig de marxar, el meu tren surt en dos minuts

-va! Ves corrents! Espero que et vagi molt bé la vida, ara no sé que faré, sense tu

-no et preocupis, segur que te'n sortiràs.-li faig l'ullet i arrenco a còrrer com un llamp, creuo els carrers com mai ho he fet, estic a prop de l'estació, em queda un minut, entre aquests carrers. Passo per l'andana i per davant dels meus companys, que em miren perplexos, salto a dins del tren i m'assec al costat de'n Jerry i la Mary. Els hi dic adéu als meus amics des de dins, i entre plors i llàgrimes, just al final de l'andana veig a la Magda, tota feliç saludant-me i desitjant-me bona sort.

He dormit ja dos hores al tren, estic esgotat, però d'aburriment, el tren s'ha parat cinc o sis vegades durant set minuts cada parada, i no perquè siguin estacions, el que passa es que els trens per aquí no van molt fins, que diguem. A part, estem al cul del món, així que moltes parades no hi poden haver. Vaig escoltant la gent que passa per davant meu, cap atreu molt la meva atenció, però just ara un senyor (deu tenir 30/35 anys) que va una miqueta... Fumat, s'ha posat a parlar amb el vell Jerry com si es tractés del seu amic de tota la vida. En Jerry l'ignora totalment, però a l'home no li sembla importar. Comença a explicar coses sobre la religió budista, ja n'havia sentit a parlar a l'escola a classe de religió (tot i que a mi mai m'ha interessat pas, la religió), però ell enfoca la cosa d'una forma diferent, veu els budes com si fossin verdaders déus, gent que construeix civilitzacions i fa coses realment impressionants: temples de cents de pisos, grutes plenes d'or, possessions realment magnífiques, però el que més em sorprèn és que ell diu que els budes ja havien viatjat a la lluna moltes altres vegades abans de que ho féssin EE.UU. i la URSS, i que tenen naus espaials molt avançades i han arribat a Mart i a altres planetes. Francament, aquest home no està en el millor estat mental possible, encara que respecto les seves creences.

Han passat ja bastantes hores, i per fi arribem a Moscou, sortim del tren. Aquesta estació no es especialment neta ni bonica, però és una estació i amb aixó ja tinc de sobres. La Mary diu que l'avió sortirà d'aquí a dos dies, i que ens quedarem en algun hotel pels voltants de la ciutat, més aviat a prop de l'aeroport.

Anem amb taxi fins a l'hotel, però el que veig des de dins del cotxe als carrers... Es horrible, tot brut, ple d'escombraries, un ambient mort. Hi veig molts pidolaires, és una imatge tan... No ho sé, et trenca per dins, gent que no té casa, i que per dormir s'ha de tapar amb una manta descosida i estar a dins d'alguna cabina o sota algún pont, protegint-se del fred. Simplement desastrós.

No arribem a passar pel centre de la ciutat. Ja som a l'hotel, no és gran cosa, però comparat amb el que he vist allà a fora, està més que bé. Ens instalem a l'habitació i m'estiro uns minuts, són gairebé les 21:00 i estic derrotat, no puc més amb mi mateix. Després de descansar una estona sortim i ens prenem uns entrepans per sopar, senzills però realment bons. Tornem a l'hotel i anem a dormir. Abans penso una cosa: al poble s'hi estava molt bé, jo sempre a la meva caseta sense saber què és viure en una d'aquestes ciutats, dones la vida i el teu dia a dia per poder-te alimentar, no sé si a Ucraïna serà igual, però sé que no serà facil. Aquí, amics, la crua realitat.