I VAS ARRIBAR TU

II.

Estic preparant les coses i ficant-les dins una motxilla, ja que al cap de 15 minuts hem d'anar a ca na Martina, quan, de sobte, s'atura la cançó que sona al meu teléfon, l'èxit de Txarango, Vola, i comença a sentir-se la gran obra Dels Catarres, Invencibles, la qual tenc determinada com a to del mòbil, al mirar la pantalla veig el nom de na Júlia, i de seguida pitj el botó verd que dóna pas a la cridada.

-Ei Mire, portes tu la plantxa pels cabells? Es que jo ja duc el maquillatge.- Diu na Júlia nerviosa.

-Ja la duu na Laura, tranquil·la que ho tenim tot preparat.- Dic intentant tranquilizar-la

-Ho sento, però estic massa nerviosa, no sé que pensarà n'Adrià de jo.- Diu amb una veu tremolosa

-Segur que li encantes, pensa que duis parlant tres mesos i sempre deis que no us decepcionarieu en veurer-vos.

-Esper que tenguis raó! Ens veim d'aquí una estona. Recorda duur les pizzes! Adéu- Es despedeix na Júlia

-Fins ara! si, si, ja les tenc a punt, Adéu Júlia, i pose't tranquil·la eh!- Dic intentant calmar-la, i abans que pugui dir res, penjo el teléfon.

Al deixar el mòbil sobre la taula, respiro fons, com pot ser que pensi que no li agradarà? si sempre es donen senyals que demostren que volen estar junts! Estàn fets l'un per a l'altre. I si no fos així tampoc passa res perquè a na Júlia, sempre li surten totes les coses bé.

Seguesc preparant la meva desfressa, i de sobte, me'n adono que ja són les 9 menys quart, l'hora de trobada a ca na Martina!, agafo les claus de casa, les pizzes, em poso la jaqueta, faig un petó ràpid a la meva mare i li prometo que arribaré d'hora, obro precipitadament la porta, i començo a córrer carrer avall, la meva sort és que na Martina viu tan sols a uns doscents metres de casa meva, al cap de 2 minuts ja sóc davant la porta i toco el tímbre. Aquest vespre, tenc una sensació rara, però no sé explicar què és ni perquè.

De seguida, na Martina m'obre la porta i em fa passar. Entram a la seva habitació, és una cambra prou gran, on hi té, a part del seu llit i uns armaris, una taula per a l'ordinador i una altre per estudiar, a la que hi toca haver l'ordinador, hi ha la seva desfressa preparada, i un parell de plats amuntegats, suposo que són perque sopem totes dins l'habitació. Veig que l'única que ha arribat, és na Laia, què, com sempre, em rep amb una rialla d'orella a orella, mentres esperam a les altres, que no han de tardar massa, parlem de la relació de na Laia amb en Joan, quan li fem preguntes, es posa molt vermella, i això provoca, que n'hi volguem fer més, i saber més coses sobre els dos.  

Tan sols deu minuts més tard, apareixen per la porta, n'Aina i n'Elena, duen una motxilla enorme cada una, i s'aseuen davant na Laia i jo, al terra, i les quatre ens posem a parlar i riure, mentre na Martina comença a encalentir les pizzes.

Una estona més tard, venen na Laura, na Júlia i na Mar, aquesta darrera, va la mà del seu al·lot Arnau, és un nin bastat atractiu, és alt, i juga a bàsquet, crec que és un dels millors del seu equip, na Mar se l'estima molt, i em sembla que ell també a ella. Na Júlia, en canvi, no duu una cara tan alegre, més aviat trista, i com totes sabem, és per n'Adrià. Na Laura, com sempre, entra amb un somriure que li il·lumina la cara, i és que a ella li encanten les festes, i diu que més encara des de que hi anam les vuit amigues juntes.

En haver acabat de sopar totes, ens disposam a començar a vestir-nos, per tant treim totes les coses que duim dins la motxilla, i omplim el llit de na Martina de roba, accesoris, i altres coses pels cabells.