I VAS ARRIBAR TU

XVII.

13 d'octubre 16:30h

Sessió de quimio nombre 17. Fa uns quatre dies que els metges em diuen que no em veuen millor, i ahir em van fer un altre Tac, avui em porten els resultats i estic bastant nerviosa, em fa molta por que no vagi bé. Ha vengut en Tomàs avui matí, he passat la sessió de quimioteràpia amb ell, m'intenta distreure mentres passo aquella mala estona, ho dóna tot perquè no estigui tan feta pols mentre aquell líquid m'atravessa tot el cos. Valoro molt el seu esforç, però no és suficient, però no li dic perquè disfruto vegent que la seva cara quan em fa riure. 

17.00h 

Ara entra la metgessa per la porta amb uns papers amb les mans i amb mala cara. Em fa por. Tremolo.

- Mireia, em sap molt greu això que et diré ara, però estic contenta que en Tomàs estigui aquí amb tu perquè sé que et dona molt de suport. 

De seguida en Tomàs m'agafa la mà molt fort, i noto la por als seus ulls quan em mira, em diu que no em preocupi, però ell ja hi està. 

- El tumor no ha disminuit la seva mida. Més bé al contrari, s'ha estés a la tràquea. Em sap molt greu Mireia. - Diu trista la metgessa. 

Es fa el silenci

- I ara que? - Dic jo amb les llàgrimes fins adalt dels ulls. 

- Haurem d'operar, perquè en el teu cas no ha funcionat gens la quimioteràpia, podrem seguir amb ella després de l'operació. 

Em poso a plorar. No havia tengut tanta por mai, tampoc m'havia sentit tan impotent mai. En Tomàs no sap que fer, però no fa falta faci res, només hi ha de ser, aqui davora jo. M'abraça i diu que m'estima i jo li dic que també l'estim i que no se'n vagi. Ell demana a la infermera si es pot quedar a dormir avui i ella li diu que sí, que no hi ha cap problema. 

18:00h

Les hores a l'hospital no passen. Arriben els meus pares, però abans que entrin a l'habitació en Tomàs surt i els explica la mala notícia perquè no vol que jo en parli perquè no em posi pitjor emocionalment.

Quan entren els meus pares em poso a plorar de nou i no puc parar, ma mare també plora. Mai us he parlat dels meus pares.  Suposo que perquè no hem estat mai molt units, més bé tenim una relació "distant" per dir-ho així, no perquè hagi passat res, sempre ha estat així, aquesta sensació que moltes vegades explica la gent, que els seus pares ho son tot i que ho donaria tot per ells, doncs no ho he sentit mai, no ho entenc i ara que soc una mica més gran ja sé que és perquè no he tengut una relació tan propera amb els meus progenitors, i noto que el millor que tenc son les meves amigues. 

Que com ho porten elles? Fatal, no sabria dir qui ho duu pitjor, si elles o jo. Algunes venen a veurer-me amb por i fan un esforç sobrehumà per no plorar, el xoc més gran va ser quan em van començar a caure els cabells. A més perquè abans que em caiguessin per si sols, em vaig rapar el cap, ho vaig fer sense que ningú em vegés i sense dir-ho perquè sabia que no ho aprovarien, però ho vaig aprendre a una sèrie que m'encanta i d'una persona que admir molt, que a la vida t'has d'avaçar als esdeveniments, anticipa't abans que passin, parlo de Polseres Vermelles i de n'Albert Espinosa (el seu creador). Això em va fer tenir més aspecte de malalta, i a les nines els va xocar molt quan van venir un dia i van veure que havia desaparegut la meva melena castanya.

Uf de cop em començo a marejar, li dic a en Tomàs que vagi a cercar la infermera. Mare meva no em noto les cames.

- Fes-me un petó sisplau - Dic jo xiuxiuejant, perquè no ho puc dir més fort, em fa mal tot, molt de mal.

En Tomàs em fa un petó i surt corrent a buscar la infermera, i els meus pares són a la cafeteria.

Déu meu, no puc moure les cames ni els braços. Hiperventilo, m'asfixio, no puc resp

FI

Estimats lectors/es ha estat una història curta, volia mostrar com la vida pot fer una volta de 360º d'un dia per l'altra i d'un moment per l'altre. Heu de viure tots els dies com si fossin el darrer, ja que podria ser-ho. Disfrutau de les persones que teniu al vostre voltant, no us quedeu amb les ganes de fer alguna cosa. La vida acaba en algun moment i com en aquesta història, acaba enmig d'un moment, enmig d'una frase... No permeteu que us quedin coses pendents, disfrutau de les petites coses. Crec que na Mireia va morir en pau i amb molt d'amor per part de les persones del seu voltant, aquest grup meravellós d'amigues, el seu millor amic i el seu estimat Tomàs. 

Aquí acaba aquesta història intensa plena de vida i emocions. Gràcies a tots/es els que heu arribat fins aquí. 

Amb molt d'amor, Caterina.