La biblioteca del sexe, i potser de l'amor

I. Aleshores, no dec ser tan invisible

Tantes vegades volia saltar d'aquell penya-segat que ja era costum asseure-m'hi a la vora i cantar-li amb llàgrimes cada un dels meus secrets. Ser allà era una manera de curar les ferides tan esgarrifoses que em perseguien de nit i dia.

-Mai no em deixaràs deslliurar-me de tu?- li pregunto al meu passat.

La resposta que em dona és, ni més ni menys, que la de sempre. Una silenciosa ventada que fa revolar la mitja melena fosca cap endavant acompanyada d'un suau xiuxiueig que provoca un calfred fent tremolar les extremitats fins les puntes dels dits.

-No vull que siguis més tu qui m'eriça la pell, qui em fa tremolar i m'omple el cap de preguntes sense resposta- parlo en veu alta intentant fer que el meu passat raoni amb mi i decideixi fugir en direcció oposada, però sembla difícil. Em torno a rendir una vegada més i m'aixeco de terra amb l'esperança que algun dia tingui el valor de respondre'm.

M'espolso la sorra de la part del darrere del vestit blau cel, agafo la bossa de mà i trec els auriculars per tornar a iniciar la meva llista de cançons de camí a casa.

Camino derrotada, com si tornés d'una guerra perduda, amb la mirada fixada a terra i els dits de les mans entrellaçats que es mouen sense parar.

Als carrers només hi ha foscor i això encara em fa sentir més trista i apagada. Les fulles dels arbres fan desaparèixer la llum del dia, però a mesura que avanço, aconsegueixo veure un raig de sol que travessa dues branques prou fines. Començo a córrer i m'aturo en aquell únic lloc on la llum pot il·luminar i deixo que el meu cos percebi l'escalfor que se'n desprèn. Tanco els ulls i una sensació momentània de tranquil·litat em transporta a un món on el meu passat no sembla ser la meva ànima bessona.

Arribo a casa i no hi a res més que el llit desfet i la roba del dia anterior llençada a l'escriptori a sobre de centenars de fulls d'apunts i llibres dels exàmens finals que havia fet feia gairebé una setmana. Respiro profundament i després d'un intens dilema entre posar ordre o estirar-me al sofà, endreçar el meu espai de la casa sembla el més adient. De cop, sento el so d'unes claus i la porta principal del pis obrir-se. És la meva mare, que després d'haver passat uns dies fora, ha tornat. No acostumo a veure-la gaire, sempre està de viatge a un lloc o a un altre per la seva feina i ja m'he adaptat a viure completament sola, i he de dir que s'està molt bé.

-Tiara? Ets a casa?- crida exageradament.

-Sí.

-Com estàs? Alguna novetat? Ja has fet amics a la classe? Explica'm, explica'm- continua parlant, ara des de la cuina, amb un to elevat innecessari.

-Bé, com sempre- responc sense ganes d'allargar la conversa.

Segueixo sentint-la parlar, però no l'escolto, simplement sé que hi és. Odio que interrompin els meus moments i preguntin més del compte.

Per tant, tanco la porta de l'habitació, agafo un dels meus llibres preferits i el llegeixo per tercera vegada des de l'inici. Soc amant del llibres i de la lectura, de l'escriptura i de la moda i la major part dels meus dies lliures els dedico a això.

Em sona un missatge al mòbil i salto del llit d'un bot, sorpresa, i amb els ulls molt oberts. No m'arriben mai missatges de ningú. M'estranyo.

-Qui s'ha confós de xat i m'ha enviat erròniament un missatge a mi?- es pregunta el meu subconscient.

Estic segura que no és per mi ja que, les úniques persones que saben de la meva existència van deixar de formar part de la meva vida fa més d'un any. Deixo de banda l'entusiasme amb el qual em dirigia a agafar el telèfon i torno a estirar-me al llit reprenent la lectura, ignorant el missatge.

El so de les notificacions d'Instagram torna a interrompre'm dues vegades més.

-Ammm, això ja no pot ser un error, oi?- em convenço.

Llenço el llibre enrabiada contra el llit i m'aixeco amb força per veure qui demana la meva atenció.

-L... Leo?- em frego els ulls desconcertada uns segons per tornar a revisar si el nom de la persona que he llegit és qui veritablement m'escriu i, ho confirmo, és ell.

Se m'encén el rostre immediatament, el telèfon em rellisca de les mans i cau a terra dels tremolors que els nervis m'han provocat. Sap ell res de mi? Com haurà aconseguit el meu usuari? S'haurà equivocat tres vegades, o m'escriurà a propòsit? Una immensa quantitat de preguntes sense resposta em voleien pel cap. Estic paralitzada davant de tres missatges que encara no tinc valor de llegir atentament.

El Leo, si és qui penso, és un noi de la meva nova classe. S'asseu al final de tot, a la banda dreta, sempre amb el seu grup d'amics i mai cap d'ells no dirigeix la mirada als que seiem davant, o almenys això penso. Des del primer dia que vaig començar la universitat m'hi vaig fixar. Eren els rínxols foscos, els ulls de color de fulles verdes, la cara definida, els llavis rosats i la manera de vestir tan delicada els que em van obligar a fer-ho. Cada vegada que el veia entrar a l'aula em quedava embadalida mirant-lo de dalt a baix recolzant el cap mig tort sobre una ma.

"Estic segur que saps qui soc. Podem veure'ns demà?"

No negaré que els missatges m'espanten... m'espanten molt.

Respiro profundament i intento trobar-li algun sentit al que acaba de passar, però deixo de fer-ho ràpidament perquè soc conscient que això té menys lògica que cap altra cosa.

Prefereixo deixar els seus missatges en llegit i evito respondre ja que, em sembla del tot impossible que ell, el meu magnífica amor a primera vista, m'estigui proposant una cita.

Torno a estirar-me al llit i, abans de tenir temps de tornar a iniciar la lectura, sona una nova notificació al mòbil.

-No m'ho puc creure! Pots deixar-me en pau?- crido molesta agafant-me el cap amb les dues mans.

Agafo per segona vegada el telèfon de la tauleta de nit i rellegeixo els tres missatges anteriors abans de llegir el nou. Es del tot surrealista però, s'ha adonat que no he contestat la seva proposta i m'està demanant si us plau que ho faci. Em frego els ulls per segona vegada i, sí, aquell missatge reclamant la meva atenció desesperadament una vegada més, hi és.

-Però que deus voler de mi?- murmuro silenciosament amb els llavis molt junts.

M'estiro al llit de nou i responc un simple "demà ens veiem, sí". Deixo la simpatia de banda per fer-li veure que m'és completament igual i quedaré amb ell tan sols perquè ha insistit bastant. Segur que pensa que pot robar-li el cor a qualsevol, però jo no li posaré les coses gens fàcils... Encara i així, el meu cor batega una miqueta més ràpid des que el seu nom ha aparegut a la meva pantalla. M'agradaria negar-ho però és impossible perquè els meus ulls brillants i el somriure que reconeix el meu rostre ho diuen tot. Faig un esforç per evitar aquestes emocions, apago el mòbil després de programar l'alarma de l'endemà i intento dormir. Últimament em costa moltíssim fer-ho, tinc insomni i és insuportable. Els peus no deixen de bellugar-se sota la manta, els braços no saben en quina posició es troben més còmodes, i el cap, que pensa contínuament en qualsevol fet que em preocupi el més mínim, em fan impossibles mantenir la son més d'una hora seguida. Per descomptat, després de l'esdeveniment de fa menys de mitja hora, la feina de fer-me tancar els ulls se'm complica encara més de l'habitual.