DIÀRI D'UNA... JO? #Wattys2015

CAPITOL 5

Un dia em vaig llevar i havia somiat amb ell, en el seu somriure, en els seus ulls... Aquell dia vaig saber que m'havia enamorat d'ell. Era el meu primer amor i putser el que més recordaré, recordo no poder parar de pensar amb ell, a totes hores, en cada moment, tot em recordava a ell.

Però començaré per el principi no? Abans de tot dir que no nombrare el nom d'aquesta persona per la seva intimitat... I per la meva ja que mai va arribar a saber el que jo sentia per ell... O si?

Doncs comencem, tot va passar per culpa del meu professor de violí, si... TU ETS EL CULPABLE! No no em miris així, saps que és veritat...

El culpable em va afegir a orquestra perquè va considerar que jo ja tocava prou bé, o algo així... El dia que vaig anar estava cagada perquè no coneixia a ningú més que el meu company de violí

Ell (li direm així) va venir i em va preguntar si volia ser primer violi amb ell, perquè el meu company no li queia bé. Jo evidentment vaig acceptar, qui no?

A partir d'aquell dia ens vem anar coneixent, amb les seves bromes i somriures jo reia com una estúpida, i dia a dia ens anavem fent més amics. Diguéssim que mantenien una relació amor-odi perquè ell tenia la Santa manía de tirar-me el faristol a terra, jo això ho odiava i algun dia li va caure un clatellot... Abans jo em pensava que ho feia per fotrem però ara al cap de quatre anys veig que ho feia per cridar-me l'atenció. Però clar, jo tenia 9-10 anys... Era una imadura que evidentment no es va enterar de res fins al final. El dia que em va començar a mancar els seus somriures i rialles, va ser el dia que m'en vaig enamorar. En aquells temps a mi m'agradava un nen de la meva classe, però que més tard em vaig adonar que era un complet imbècil, perquè les meves amigues no se'n adonessin vaig començar a respondre que m'agradava ell quan em preguntaven, suposo que això també va influir. M'en vaig adonar a l'estiu, amb aquell somni que em va canviar la vida, vaig estar tot l'estiu com una imbècil contant els dies que em quedaven per tornar-lo a veure, per tornar a tenir el "nostre divendres". De fet jo només el veia un dia a la setmana, però per mi no era poc.

El dia que vaig tornar a música em vaig emportar el xasco de la meva vida,que de feta ser el primer de uns quants. Resultava que com que era bo l'havien pujat de grup un any abans, això volia dir que no el tornaria a veure els divendres.

Durant aquell any tot i que molt trista em vaig arreglar per anar a les seves audicións i intentar passar el màxim de temps possible amb ell. Evidentment el trobava a faltar però em confirmava amb això. Aquesta situcació va durar un any més, fins que per motius personals vaig decidir deixar la música i anar-me'n a una altre escola de música.

Aquí va ser quan vaig pedre el contacte definitiu amb ell, em vaig enamorar d'altres i evidentment el vaig olbidar... Però m'havia passat dos anys pillada d'ell. El més trist és que ell no ho va saber mai i ara que m'ho miro amb una vista més madura... Jo li agradava.
He passat quatre anys sense ni una sola notícia d'ell, fins aquest any... Que le vist dos cops i m'ha mirat... Serà que el destí ens vol tornar a ajuntar?

NA: Hola! Estava en època d'exàmens i no he pogut escriure! Com veu demanar aquí està el meu celebron amorós del qual us vaig parlar! Si en voleu saber ancara més obriu per privat perquè per aquí jo puc donar molts més detalls...