Dimarts, 3 de setembre
16:00: M'estic preparant per anar cap a classe de guitarra. Fa molts dies que tinc ganes de tornar-hi, però em fa pal.
Avui la Susan a vingut plorant a l'hora del pati. Es veu que en Jack (el seu nòvio antipàtic) l'ha deixada perquè diu que n'ha conegut una de millor i més gran. La pobra Susan quasi no podia respirar, l'hem hagut d'asseure en un banc ple de cagades d'ocells (i escupinyades) i l'hem calmat com hem pogut.
La veritat és que mai m'havia caigut bé el seu nòvio, potser perquè quan erem petits em va enganxar un xiclet al cabell o perquè un any abans de que ell sortís amb la Susan ell va tirar un rotllo de paper de vàter a casa meva (tres setmanes castigada perquè el meu pare es va pensar que ho havia fet jo).
16:30: La classe comença a les cinc i ja estic a punt d'arribar-hi. Crec que m'hauré d'esperar a la porta, suposo que repassaré els acords una miqueta.
19:00: Aquesta tarda he descobert que els déus grecs de l'Olimp sí que existeixen.
Anava de camí cap a casa després de la classe i com que estava distreta (cosa normal en mi) un gos se m'ha tirat a sobre i m'ha començat a llepar. Jo l'he acariciat i de cop i volta ha aparegut un noi que no devia tenir més que un any més que jo, amb un ulls blau clar que et deixaven hipnotitzada, uns cabells negres llisos i un somriure encantadorament encantador.
M'ha ajudat a aixecar-me i li ha dit al gos:
-Mira que ets entremeliat eh!
La seva veu era... Ai, perfecta.
-Perdona, em dic Robbie -m'ha dit ell deixant veure aquelles dents tan blanques.
-Eh... Jo em di... Em dic Nicky -li he dit mentre el meu cervell estava ocupat per altres coses (com els seus preciosos ulls).
-Bé, ja ens veurem! -s'ha acomiadat ell.
Jo he mogut vagament la mà mentre pensava:
No marxis sisplau!!! Quedat aquí, amb mi!! Sisplau!
21:00: El meu pare porta tota la tarda tancat al seu despatx. Que no recorda que té dos fills i que s'estan morint de gana? Sé perfectament que podria fer jo el sopar, però no em dóna la gana fer-lo.
Obro la porta amb compte i me'l trobo dormit a la cadira de l'escriptori. Això no és normal. I és d'aquest home de qui em de prendre exemple el meu germà i jo? Doncs estem arreglats.
-Papa, aixecat vinga, que tenim gana -li dic fent veu de bona nena.
Ell mou el cap i, gràcies a déu, obre els ulls.
-Es pot saber què fas aquí, Nicky? -em contesta ell de mala manera.
Però qui s'ha cregut que és? A sobre que el desperto.
-T'he vingut a deapertar perquè portes tota la tarda aquí dins! -li dic de mala manera.
Ja m'està pujant la mosca al nas.
Ell em fa fora del despatx de mala manera i jo acabo dreta davant de la porta amb cara de mala llet.
Sort que ve El Zorro (el meu gosset cadellet) i em comença a llepar la cama per fer-me oblidar el que ha passat, perquè sinó, juro que tiro la porta al terra d'una patada.
