Divendres, 6 de setembre
5:55: Contesto al misstge d'en Robbie dient-li:
Holaaa!!!
Semblaré imbècil?
6:00: No sé que faig desperta a aquestes hores del matí. Suposo que deu ser cosa dels nervis o l'estrés (és el que diu la meva tieta quan, per algun motiu que encara desconec, me la trobo desperta a les set del matí, vestida i esmorzada).
7:00: Segueixo desperta. La son no ve. Crec que de l'avorriment que estic passant ara mateix, fins i tot dm posaria a fer els deures de mates.
8:00: Ja és hora de posar-se en marxa!
Em vesteixo amb tota la calma del món i em faig la motxilla.
10:00: Quina classe més avorrida, sisplau, i mira que no em desagrada la literatura... Però amb aquesta professora no li pot agradar a ningú.
M'acaba d'arribar una noteta de l'Em, i diu:
Ei Nicky, ahir vam començar a investigar i de moment va tot sobre rodes. En Robbie té una vida molt curiosa, ja veuràs!
P.D: Sóc l'Em.
Aquest post data és el que més gràcia m'ha fet de la nota.
Ara m'ha deixat amb les ganes de saber coses sobre en Robbie... Es que és tan guapo...
-Senyoreta Sweetch, podria deixar de mirar per la finestra i estar més atenta a la classe de literatura?
-Ho intentaré, senyora Wilde.
15:00: Estic sortint de l'institut a tota pressa. No m'he ni acomiadat de les meves amigues, però es que em fa por que es presenti la Natalie aquí pee venir-me a buscar. No entén que no em cau bé! (N'hi ha que no agafen ràpid les indirectes).
Crec que a partir d'ara agafaré l'skate per venir fins a l'institut, acabo de veure passar a un grup de nois i van bastant ràpid.
Vinga, demà l'agafo.
17:00: El nostre estimat pare ens acaba de dir al meu germà i a mi que hi ha un petit canvi de plans (esperava que fos que la Natalie no venia), que al final anem a un restaurant que hi ha a les afores del poble.
19:00: El meu pare m'ha comprat un estúpid vestit de seda de color verd (odio el color verd! Com si ell no ho sabés).
Ara mateix el meu pla és canviar-me el meus estimats texans esparracats i la meva samarreta amb la frase "Love is... Especial" pel vestit verd i les ballarines daurades (no semblo no jo, qui em vegi...).
20:30: La Natalie és una noia rossa de mitjana alçada, té uns ulls marrons molt brillants i les mans més fines que he vist en la meva vida.
-Hola nois, estic encantada de poder veure-us en persona.
La vertitat és que no sembla mala noia.
Pugem tots quatre al cotxe. El meu pare condueix.
21:00: A les afores... Això deia ell!
Mitja hora de camí per haver de caminar durant cinc minuts. Juro que el mataré.
Ja veig la porta del restaurant, hi ha un cartell que posa: Les escargos. Com un restaurant de luxe es pot dir cargols? No és normal...
La Natalie només fa que parlar amb el meu pare i el meu germà, ja que jo passo olímpicament de la conversa. Que no veuen que un divendres a la nit jo no puc estar aquí? Es nota que fa temps que no són joves aquesta gent...
22:00: Una hora sopant i escoltant com la Natalie i el meu pare es van conèixer, anècdotes de la feina, un breu resum sobre la vida de la convidada i preguntes imbècils sobre la nostra vida.
Sort que ja marxem.
Surto la primera, però la primera persona que veig fa que reculi i torni a recepció amb el pare.
-Anem a fora, Nicky -diu la Natalie, somrient-me dolçament (buf, com odio aquest somriure).
Així qur sortim les dues i em trobo amb en Robbie vestit elegant amb la seva mare, suposo que esperant a algú.
Ell em veu i em somriu, jo faig el mateix i noto que em pugen una mica els colors.
Merda, la Natalie se n'ha adonat i m'està mirant amb aquella cara que posen els adults quan se n'adonen.
-Qui és?
-És un amic meu -li contesto secament.
Quan el pare i en Mike surten del restaurant i passem per davant d'en Robbie, veig que els seus ulls blaus es paren a mirar-me i em diu:
-Adéu, Nicky.
Jo moc la mà en senyal d'acomiadar-me.
