Diumenge, 14 de febrer
9:00: Em desperto amb la mateixa il·lusió que ahir al cos. L'efecte del regal d'en Robbie segueix emergent en el meu interior. Va ser tot tan bonic... Semblava un somni.
Sento passes que s'acosten amb molt poca dissimulació fins a la meva porta. Un veu fluixa està dient alguna cosa i, de cop i volta, entren el pare, en Mike i la Natalie per la porta de l'habitació amb una magdalena que conté una espelma al mig.
-"Anys i anys..." -intenten cantar tots al uníson, encara que el resultat és una mica desastrós.
M'assec al llit i bufo les espelmes pensant un desig. No us el penso dir, que llavors no es fa realitat.
-Ja et pots anar arreglant, que d'aquí deu minuts comença tot -em diu el pare amb un somriure de satisfacció a la cara.
Jo faig cara de desconcert i ho sé, però cap dels presents expressa cap altra cosa per ajudar-me. Tots marxen de l'habitació i em deixen sola.
10:00: Bé, havia dit deu minuts... Però jo amb deu minuts no m'he ni aixecat de llit!
Abans de baixar m'he maquillat una mica, però en aquell moment no sabia que allà baix em trobaria a les meves amigues amb un paquet cada una a les mans.
-Felicitats, Nicky! -em diuen totes mentre se'm tiren a sobre.
Estic molt feliç de veure-les, però tinc més ganes de veure que m'han regalat elles.
La primera en donar-me el seu regal és la Julie. El desembolico ràpid i em poso encara més feliç quan veig que és un paquet de les millors llaminadures de tota la ciutat! Me les amagaré perquè ningú se les mengi. Tot això juntament amb un bolígraf nou de trinca de color blau per poder seguir escrivint.
La següent en donar-me un regal és la Susan. El seu regal és molt dolç; és un coixí fet per ella i amb una butxaca per posar-hi els mocadors, és un regal tipus Susan.
I l'última en donar-me el regal és l'Em. Porta tota l'estona mirant per tot arreu esperant ser l'última. Li trec de les mans i trenco el paper que l'embolcalla. És un assortiment de coses per la guitarra i un bolígraf nou de trinca.
Les tres juntes es giren i em donen un últim regal. El desembolico tremolosa i veig que és una foto de les quatre farà uns cinc anys. Que mones érem!
16:00: Hem anat a dinar tots els que estàvem a casa junts, això vol dir que hi hem anat: el pare, en Mike, la Natalie, la Julie, la Susan, l'Em i jo. El dinar ha sigut un festival.
Ara estic passejant amb les meves amigues pel carrer solitari, com es nota que és diumenge.
Elles fa estona que em pregunten què em passa, però estic esperant el millor moment per explicar la meva història amb en Robbie.
16:45: Ens asseiem en un banc que hi ha davant de l'institut i elles ja no poden aguantar més, així que els hi explico fil per randa tot el que va passar la tarda del dia abans.
Les tres es queden amb cara de sorpreses, però l'única que aconsegueix preguntar-me alguna cosa és la Susan:
-I què et va regalar?
Jo somric només de pensar-hi i m'arremango la màniga dreta de l'abric per deixar veure la cadeneta de plata amb una clau de fa penjant.
-Ostres! Això és caríssim! -exclama la Julie.
-És preciós -deixar anar l'Em amb una veu somiadora.
Ens passem la resta de la tarda parlant del regal d'en Robbie, sense arribar enlloc, però fent d'aquest aniversari un dels millors de la meva vida.
