La trucada

54 6 3
                                    

El silenci regnava al vagó fins que el meu mòbil començà a sonar. El vaig agafar de mala gana, em sentia irritada pel sobtat soroll. Una veu masculina em parlava, quasi xiuxiuejant:

- Hola Núria- era el veí del meu pis, en Jordi.

- Sí, que passa res? Se't nota preocupat- vaig respondre pausadament amb la meva observació- En Martí ja està fent soroll amb un dels seus projectes esbojarrats?- vaig preguntar amb un somriure dibuixat al rostre, imaginant-me la divertida situació.

-No, no és això...però sí que es tracta del teu marit...- va respondre ell, afligit- Núria, el teu marit s'ha suïcidat.

-Què?!- tots els passatgers van enfocar les seves mirades en mi.

- Em sap molt de greu. L'he anat a avisar perquè parés de fer soroll com tu has dit, però m'he trobat que la porta era oberta- sento en Jordi sanglotar enmig de plors- L'he buscat per tota la casa. He sortit al balcó i inconscientment he abaixat la mirada i he vist el cos d'en Martí estès a terra quatre pisos més avall, al carrer.

Vaig penjar, i instintivament vaig començar a córrer, visitant tots els vagons del tren fins trobar un lavabo disponible. Em vaig tancar i vaig començar a plorar mentre em feia cops contra la pica per ajudar-me a convèncer que allò no era real.

NúriaOnde histórias criam vida. Descubra agora