Les llàgrimes solcaven les meves galtes com mai ho havien fet abans. La meva ment s'havia immers en un bucle infinit de pensaments pessimistes que difuminaven lentament el meu desig de viure. La gran pregunta era: " I ara què?".
El revisor del tren trucà a la porta varies vegades, fins que, finalment, em vaig dignar a sortir. La gent em mirava amb els ulls penetrants atents a tots els meus moviments, jo els ignorava tant com podia i vaig decidir seure al racó més allunyat possible del vagó. Vaig amagar el cap entre els genolls i vaig intentar agafar la son, que és l'única cosa que m'ajudaria durant uns breus moments a perdre el cruel món de vista. Les parpelles no van tardar en concedir el meu desig i em van brindar una fugaç col·lecció de records amb en Martí, sempre amb un somriure al rostre, un somriure del qual ara el passat n'era propietari.
Pocs minuts després megafonia va anunciar l'última parada de l'estació i jo, vagament conscient, em vaig disposar a sortir del vagó ja quasi buit. Em vaig endinsar en el conjunt de carrerons desconeguts de davant meu, embolcallats per una foscor que m'acompanyaria fins a casa, on estranyament no m'hi esperava ningú.
CITEȘTI
Núria
DragosteLa Núria acaba d'experimentar un moment horrorós a la seva vida: el seu marit s'ha suïcidat. La dona, destrossada per aquest darrer esdeveniment, es comença a plantejar el motiu pel qual l'home s'ha tret la vida. La seva curiositat la guiarà a fets...
