Núria

Encara no s'ha acabat

Quan finalment en Jordi va deixar de prèmer el seu cos contra el meu em vaig disposar a dir-li unes paraules d'agraïment. Però ell de cop i volta es va dirigir cap a la cuina i em va oferir un mocador per eixugar-me les llàgrimes.

-Has sopat?- va dir ell amb un rostre pàl•lid com la lluna, forçant un somriure.

Jo li vaig negar amb el cap. Vaig suposar que encara no tenia forces per pronunciar ni una sola síl•laba.

-Et cuinaré alguna cosa. Seu i descansa, Núria.- va demenar ell.

Les seves paraules càlides em van sotmetre a les seves ordres i pocs segons després em trobava asseguda a la taula de la cuina.

-Gràcies per tot Jordi...no sé com agraïr-t'ho.- per fi la meva boca va reaccionar.

-No exageris dona!- va contestar ell reprimint una tímida rialla- et va bé un llom a la planxa?- va preguntar desviant el tema.

-Sí, és clar.

Uns minuts després els dos estavem sopant enmig d'uns silencis incòmodament eterns.
-No m'acaba de quadrar Jordi.- vaig dir somicant.

-El què?
-Que en Martí s'hagi suïcidat.

El meu veí se'm va quedar mirant confós però també comprensiu.

-Ell no tenia cap motiu per fer-ho! Ho hauria notat si ell ho hagués estat passant malament!- em vaig adonar que la meva consciència estava negant la seva mort en tot moment , justificant-la de qualsevol manera.
-Núria...hi ha molta gent que ho passa malament i sap amagar-ho molt bé per no causar preocupacions. I llavors passa això.

-No! Si més no ell m'hauria escrit una nota abans de fer-ho! Potser va patir un accident o...

-Núria, t'estàs anant per les branques!- va dir ell intentant tranquilitzar-me.

-Siusplau vés-te'n, vull estar sola.- vaig respondre entre plors.

Vaig acompanyar a en Jordi fins a la porta i ens vam acomadiar amb una mirada de debilitat i impotència. Vaig notar com de la seva boca començaven a sorgir un munt de paraules dirigides a mí. Però abans que ell em pogués tornar a burxar la ferida amb la seva amabilitat li vaig barrar el pas amb la porta, empenyent-lo a fora.

-Bona nit, Jordi.

Els seus llavis no es van tornar a obrir i ell es va retirar cap al seu pis, contrariat.
Tots dos sabiem que durant una llarga temporada les meves nits de son no tornarien a implicar descans. Perquè si dormia, en Martí apareixeria en els meus pensaments.
El malson encara no s'havia acabat.