Núria

El somriure

3 d'octubre del 2016:

L'absència de l'escalfor d'en Martí havia convertit el nostre niu de descans i amor en un llit com qualsevol altre: incòmode i sense personalitat. Aquell maleït llit juntament amb el coixí humit de llàgrimes em van aconseguir despertar de bon matí. El primer matí de la meva nova vida.

L'esmorzar va consistir en una insípida llesca de pa cobert d'una melmelada que probablement va caducar el mes passat. Necessitava moure'm. Oblidar-me de tot. La nit passada havia actuat molt bruscament amb en Jordi i això no em feia sentir especialment bé. Sabia que ell pretenia ajudar-me; però suposo que els impulsos i l'encara present estat de shock havien utilitzat els meus llavis en contra seva. Mentre anava formulant més i més preguntes sobre les causes del meu desagradable comportament, em vaig atansar al balcó del meu pis, el qual estava totalment desproveït de flors que animessin la vista.

Llavors, sense saber ben bé per què, la meva mirada va fer un gir de noranta graus cap a la dreta, en direcció al balcó del costat, el balcó d'en Jordi. Em vaig quedar atònita, resultava que el destí havia escoltat les meves pregaries i havia convençut al meu veí perquè sortís al balcó. El seu rostre semblava ensopit i distant, igual que el meu. En Jordi duia una càmera fotogràfica a les mans que després es va disposar a alçar per buscar un racó o escena que mereixés ser retratat per a l'eternitat. De cop i volta, vaig sentir l'objectiu de la càmera, i rere aquest, la mirada d'en Jordi inspeccionant el meu rostre, atent a qualsevol gest significatiu que pogués delatar el meu estat d'ànim. Tan de bó no hagués sortit al balcó: el somriure ple de tristesa que em va dedicar en retirar la càmera em va esmicolar el cor en mil trossos, com si hagués sigut de porcellana des del seu primer batec. De seguida vaig desviar els ulls cap al carreró de més avall, on la vida d'en Martí s'havia esvaït tan sols unes hores abans.

-Com et trobes?- va preguntar ell amb un to inusualment seriós.

La pregunta em va agafar totalment desprevinguda i,com a conseqüència, vaig tardar uns quants segons a contestar.

-...Més bé que ahir...suposo...

Ell em va llençar una altra vegada aquell somriure melancòlic que em feia el cor a miques, encara que amb una versió més lleugera, més reconfortant, més càlida. Llavors en Jordi va abaixar la mirada, penedit.

-Em sap greu...ahir...em vaig comportar com un idiota. Ho sento.- va confessar ell després d'uns minuts especialment incòmodes.

-La idiota sóc jo, creu-me. Tu...només pretenies ajudar-me i et vaig fer fora sense cap raó.-el meu sentiment de culpa havia posseït la meva parla mentre pronunciava aquell intent de disculpa.

-Doncs així suposo que som un parell d'idiotes, tots dos.- els seus ulls es van reeomplir de la seva alegria habitual a l'hora de recitar aquella conclusió.
Era la primera vegada que m'havia mirat directament als ulls des de la mort d'en Martí i em vaig adonar, inconscientment, de com havia arribat a trobar a faltar aquella mirada, la seva mirada dolça i innocent que, a la vegada, desprenia coratge i fortalesa. Dos atributs que en aquells moments mancaven en la meva persona.

-Sí, un parell de veïns idiotes- inesperadament, va escapar dels meus llavis una petita rialla. Una petita rialla que va anar seguida del so i el flaix d'una càmera.

-M'has fet una foto?-vaig preguntar confosa.

-Sí, alguna queixa al respecte?- va etzibar ell amb un to bromista.

-No és per res però... Segur que hi surto horrible: aquesta nit les llàgrimes m'han deixat els ulls més inflats que un globus...- per un instant la imatge del cos inert d'en Martí va interrompre la meva explicació. Ell era la raó de les meves llàgrimes i ara que ho recordava els meus ulls es van buidar de cap mena de vida i esperança, una altra vegada.

-No...segur que hi surts bé, creu-me. Un bon somriure salva qualsevol foto sense cap excepció. I encara més el teu somriure. És preciós. T'ho dic de debò.

La sang va pujar ràpiament a les meves galtes després de sentir aquell elogi sobtat. Els meus ulls van revifar d'eufòria, un cop més. El neguit i una dolça vergonya em van robar el poder de la parla durant uns segons.

-T'has posat més vermella que una gamba saps?- va comentar ell per trencar el silenci sorgit entre ells.

-Au, va calla!- vaig dir jo intentant contenir les rialles respecte la ingeniosa descripció del meu veí.

-Crec que t'ho aniré repartint de tant en tant, lo del somriure. A la teva cara li ha tornat el color. Estaves molt pàl•lida, saps? Em tenies preocupat.

En el meu rostre es va dibuixar un lleu somriure d'agraïment.

-Si resulta que és així et dono les gràcies, Jordi.

-No es mereixen!-va exclamar ell despreocupadament- Doncs...em sembla que he de tornar cap a dins, hi ha gent que treballa a aquestes hores i jo desafortunadament formo part del grup. Ja ens veurem Núria! Un plaer fer les paus amb tu!- la seva forma d'acomiadar-se era fresca i ingènua, com la d'un nen petit dient adéu a un dibuix animat. No vaig poguer evitar somriure amb tendresa davant d'aquella boja i alegra escena.

-El mateix et dic! Ja continuarem la reunió dels veïns idiotes!- ell em va onejar la mà, com a resposta, dient-me adéu i llavors va desaparèixer a l'interior del seu pis. Jo també vaig fer el mateix, amb un somriure encara dibuixat a la cara, però no va durar molt. L'absència d'en Martí és va tornar a abalançar sobre mi i em va despullar de l'energia i esperança que havia aconseguit reunir en aquella xerrada despreocupada entre en Jordi i jo, entre veïns. O potser erem més que allò, més que veïns? O més que amics, fins i tot?