Núria

Benvinguda a casa

Ben entrat el meu barri vaig començar a sentir les sirenes de la policia anunciant una desgràcia que malauradament en coneixia la procedència. En haver arribat al meu carrer un agent se'm va acostar insegur i em va preguntar pel meu nom: Núria Aguilar. En sentir la meva resposta els seus ulls em van dedicar una mirada de compassió. Tot seguit l'agent em va acompanyar agafant-me de l'avantbraç fins el cos inert d'en Martí, que havia sigut amagat curosament sota una manta. Mentre tots els meus sentits estaven concentrats en el cadàver, el policia em mirava de reüll, abatut. Poc temps després les llàgrimes tornaven a passejar-se pel meu rostre com no ho havien fet mai i els meus llavis tremolaven, incapaços de pronunciar un sol mot. Em vaig disposar a seure a terra al costat del meu difunt marit. Sota la manta vaig percebre la silueta de la seva mà i vaig decidir acaronar-la dolçament com a gest d'un últim adéu. En haver acabat les delicades i doloroses carícies una agent em va portar a dins d'una furgoneta per prendre'm declaració. Vaig mirar com se'n duien en Martí a l'interior d'una ambulància. Mentre observava el transport d'en Martí cap a l'interior del vehicle vaig notar com una de les seves extremitats, concretament el braç dret, sobresortia de la manta, penjant. En veure allò vaig apartar bruscament la mirada intentant oblidar aquella imatge, una imatge que em recordava que ara era un cos sense vida. Mort. 

Un cop acabada la declaració vaig pujar al nostre pis. Al meu pis. Cada passa era un esforç indescriptible, em pesava tot el cos i era totalment inconscient de quin moment del dia em trobava. Finalment vaig arribar a la meva porta i vaig introduir la clau en el pany, però vaig notar que la porta ja era oberta. En obrir-la de bat a bat em trobo la figura corpulenta d'en Jordi, que m'abraçava tendrament per consolar-me mentre el seu rostre i el meu formaven una dansa de tristesa interpretada per les llàgrimes dels nostres dos cors trencats.