Un último deseo...

[CAT] Capítol 1: Primera trobada

L'autobús havia sortit de la carretera amb brusquedat. La pluja ocultava els crits i gemecs moribunds dels adolescents que continuaven vius. Lluna encara estava a l'interior de l'autobús, plena de sang i amb uns quants ossos destrossats. Hauria d'haver escoltat a aquell nen. El nen sense vida que l'havia advertit de que el conductor intentaria treure's la vida durant el trajecte. Portant-se'ls a ells també. 

―No fotis...―va aconseguir murmurar amb dificultat. 

Fent un gran esforç, es va posar en peu, recolzant-se en les butaques. Els cristalls de l'autobús estaven trencats i plens de sang. Va contendre les ganes de vomitar al veure a tots els seus companys morts. Alguns semblaven estar vius, però els seus segons estaven més que contats. Un d'ells observava el tub que li travessava el cos amb terror pur. No es va aturar a intentar ajudar a ningú. Necessitava sortir d'allà o es tornaria boja. 

Al sortir havia alguns altres companys que havien sortit propulsats des de les finestres. Uns altres pocs intentaven moure's amb compte o movien els cadàvers dels seus amics en un intent desesperat de que no estiguessin morts. Pel que semblava ella era la que es trobava en millor estat. No era metja, però podria jurar que s'havia trencat unes quantes costelles. Tampoc era capaç de moure el braç esquerra. 

―Per què tot hem surt malament? Per què? No ho entenc. 

Va mirar en direcció a la veu. L'única veu que semblava poder parlar en aquell moment. Era el conductor. Estava de genolls al terra, amb els braços recolzats en aquest mateix i estrenyent els dits fortament sobre la terra mullada. La Lluna el va mirar amb fàstic. Però sobretot, amb por. Havia intentar matar-los. I en realitat, havia aconseguit casi al complet el seu propòsit tan menyspreable. 

Va re-buscar en la seva butxaca dreta mentre caminava en direcció contraria a on estava el conductor. Va treure el seu mòbil, el qual miraculosament només havia rebut algun que un altre cop sense massa importància. Va utilitzar el seu propi cos per cobrir-lo i així poder trucar a urgències. Li va costar uns quants intents, però ho va aconseguir. Es va posar el mòbil a l'orella, tremolant amb brusquedat i mossegant-se el llavi inferior per evitar sanglotar. 

Van contestar. Però abans de que pogués demanar ajuda, va rebre  un fort cop al cap, deixant-la ben bé inconscient. Es va remenar al terra i va veure com el conductor agafava el seu mòbil i el trepitjava com si fos una panerola. 

―Per què ho has fet? ―va preguntar la Lluna en un fil de veu.

L'home va detenir las seves pitjades. La Lluna va alçar la vista per fixar-se en ell. Estava bé. El paio que havia intentat suïcidar-se, desviant-se de la carretera amb més de quaranta vides sobre la seva esquena, estava bé.  Tenia unes quantes rascades a la cara i en els braços.  Només els seus dits semblaven estar ferits de veritat. 

―Tenca la boca ―li va dir, apropant-se a ella amb passos lents. 

Va intentar posar-se en peu per allunyar-se d'ell, però l'home la va tirar dels cabells abans de que ni tan sols pogués recolzar-se bé amb el seu únic braç sa.  

―Saps el què es intentar morir i no poder fer-ho? ―li va preguntar―. Ho saps!? 

La va sacsejar amb clares intencions de fer-li encara més mal del que ha tenia. La Lluna només va sanglotar. Era incapaç de fer res. No podia defensar-se d'aquell home. No havia pogut salvar a cap dels seus companys, i ni tan sols s'havia parat a intentar ajudar a alguns dels que encara estaven vius. Pot ser es mereixia aquella agressió. 

―No, es clar que no. Només ets una nena rica i estúpida. Els adinerats com tu hem traieu de polleguera, saps? Sempre aneu amb aires de grandesa i superioritat. Us penseu que ho sabeu tot i que podeu comprar a qualsevol, però no, a mi no. 

―Jo no hem crec superior a ningú ―va dir la Lluna casi bé en un murmuri.

Ell es va posar a riure's. A ella se li va estarrufar el borrissol del braç. Era una rialla estrambòtica. 

―Es clar que no. Es clar que no!

 Li va deixar anar els cabells, però llavors les seves mans la van subjectar amb força del coll. La Lluna el va agafar del braç d'immediat i va començar amb desesperació a buscar aire. Ja no podia retenir las llàgrimes. Intentava desfer-se de la seva subjecció però contra més lluitava, més pressió exercia ell. Els seus ulls desprenien ràbia, rancor i dolor. Però dolor de què? Estava boig!

―Acabaré el que he començat...―va dir l'home― . No us deixaré a cap amb vida. Mereixeu la mort. Tots mereixeu la mort. 

Las forces se li escapaven. Tot havia acabat. No sabia si hauria d'alegrar-se per allò o enfonsar-se en la pena.  La seva vida portava anys sent un complet desastre. Des de que el seu pare havia mort, tot per a ella s'havia trencat. 

El seu pare...

Havia jurat venjança. Havia jurat que atraparia als monstres que l'havien arravatat al més important de la seva vida, i havia jurat que seria ella mateixa qui els fes respirar per últim cop. Si moria allà, en aquell moment, a mans d'aquell home, no podria fer-ho. No podria cumplir la promesa que l'havia fet al seu pare.  

Va treure forces d'on no las havia i va enfonsar el seu polze a l'ull esquerre de l'home. Aquest la va deixar anar al moment i va començar a cridar mentre es tapava l'ull, el qual mai més tornaria a veure.  

La Lluna va respirar amb agitació i per fi va poder posar-se en peu. Va donar la volta al voltant de l'autobús, intentant mantenir certa distància amb l'assassí que en qualsevol moment es recuperaria un poc i aniria per ella. Només podia fer una única cossa. Només li quedava una opció viable i segura. No podia fer res més. 

―Maldita desgraciada! Quan t'agafi t'arrancaré la llengua!

S'havia de donar presa. 

Es va apropar al cadàver d'un dels seus companys. Amb l'adrenalina per els núvols, va posar els dits de la seva ma dreta sobre una de les moltes ferides  que tenia el que havia sigut el seu company durant les practiques de ciències en el laboratori. 

Va començar a fer una mena de dibuix al terra. Ho tapava el millor que podia amb el seu propi cos per a que la pluja no l'esborrés. Havia començat amb un cercle, i continuava amb símbols i lletres de significats desconeguts per la majoria de persones. A punt de terminar-ho, algú li va trepitjar el cap.  

―Filla de puta... ―va murmurar l'home. 

Havia d'acabar-ho. Havia de ignorar la sang que havia començat a sortir del seu front. Era irrellevant. El que començava a agafar forma al terra era l'únic important en aquell moment. 

Va rebre mes trepitjades. Masses per a que quan l'ambulància arribés romangués amb vida. Però no las suficients com per impedir-li terminar el que havia començat. Havia aconseguit obrir la porta a un altre món. Un món ni on l'ésser humà més sàdic o masoquista desitjaria estar. 

―Necessito a algú...― va dir mentre seguia rebent cops―. Necessito a algú, no m'importa qui, només necessito a algú...

―Què collons fas?―li va cridar l'home.  

―Si us plau! ―va cridar ella amb suplica i desesperació. 

Silenci. 

L'home s'havia callat. 

També havia deixat de trepitjar-la. 

Només s'escoltava el so de la pluja al caure. 

Va escoltar uns pasos a prop seu, i pocs segons després, algú es va arrupir al seu costat. Primer va mirar las seves bambes; negres. Els seus pantalons; negres. La seva jaqueta; negre. Quan va assolir la seva cara, es va trobar amb la pell més pàl·lida que havia vist mai a tota la seva curta vida. Al pujar una mica més, va observar com dos ulls completament negres la miraven amb bastant interès. I el cabell. El cabell era inclús més negre que el carbó. 

―M'has trucat?―va preguntar...el dimoni.