Un último deseo...

[CAT] Capítol 2: Pacte

―M'has trucat? ―va preguntar...el dimoni.La Lluna el va mirar casi bé estupefacta, com si ella no tingués res a veure amb la seva aparició. Va fer un cop d'ull al seu voltant com va poder. El conductor, aquell home que s'havia transformat en un assassí, estava mort, igual que tots els altres. Ella l'havia matat. De forma directa o indirecta, ho havia fet. 

Va reposar en la pregunta del dimoni. Es clar. Es clar que l'havia trucat. Però no s'ho diria d'aquella forma. No si volia viure el temps suficient com per aconseguir els dos únics objectius que li quedaven a la vida. A més a més, la presència d'un ser provinent de l'infern atemoriria a qualsevol. I ella no era pas una excepció. 

―S-Sí...―va respondre. 

―Encara sort, no estava segur ―va dir ell posant-se de peu amb suma tranquil·litat―. Portava temps sense rebre la trucada d'un humà. Només volies que hem carregués a aquell paio? ―va senyalar al conductor―. Esper-ho que no. Que avorrit.

No. No era l'únic a qui volia donar-li fi. No ho era però...Per què es sentia tan terriblement malament de sobte? Per que havia mort a un home. No de forma directa, però ho havia fet. S'havia transformat en tot allò que tant odiava. Una assassina. S'havia posat al mateix nivell que el conductor. 

―Tens molts dubtes ―va dir el dimoni―. Hem molesta. 

―Fins on podries arribar per la meva ànima? ―li va preguntar amb inseguretat. 

Per suposat que no. Trucar a un dimoni no era com trucar a la teva mare i demanar-li que et comprés alguna cosa a un supermercat. Per poder rebre l'ajuda d'un dimoni, tenies que donar-li alguna cosa a canvi. I el canvi podia o no ser just. I ella no sabia quan just podria ser el tracte que estava a punt de fer. Sota els ulls dels dimonis, las ànimes tenien distints preus. Segons el seu preu, actuarien d'una manera o d'un altre. 

―Demanem el que vulguis ―la seva resposta li va sorprendre―. Però fes-ho ràpid, perquè estàs a punt de morir. Va, parla. 

―Salvam ―li va demanar―. Salvam i ajudam a venjar-me. Es l'únic que et demano, després podràs devorar la meva ànima o jugar amb ella tot el que et vingui de gust. 

El dimoni va somriure i va deixar escapar una petita rialla arrogant.

―No ho dubtis. 

· · ·

Quan es va despertar, ho va fer a la seva habitació. Al principi, confusa, es va preguntar que feia allà, però no va trigar en recordar tot el que havia passat. A l'institut havien organitzat una excursió, i durant el trajecte en autobús, el conductor havia intentat suïcidar-se junt amb ella, els companys i els professors. Al final havien mort tots.

Menys ella. 

―Penses estar més estona sense dir res?

La veu la va sobresaltar, fent que s'incorporés de cop al llit, i que sentís un agut dolor al braç esquerre i a les costelles. No li va fer falta mirar-se per saber com es trobava, però si va tenir que mirar al dimoni. Estava assegut en un petit sofà de l'habitació, mirant-la amb cara d'avorriment. Donava petits copets al terra amb el peu. 

―Què faig aquí? 

―De moment, res. Així que vinga, digues el que vols. 

Va arrufar una mica les celles davant la impertinència del dimoni. Però, què esperava? Era un dimoni. No la tractaria amb amor i dolçor. 

―Necessito que...―va empassar saliva―. Necessito que...que acabis amb algú. I que trobis a certes persones per acabar am elles també. 

―Començo per el teu padrastre? Me'l carrego? 

―Com...?

―Has estat inconscient dos dies i el paio aquest s'ha passat per aquí unes quantes vegades. Li dones força fàstic. Suposo que et pica o alguna cosa així, no? Típic. 

Va estrènyer els punys sobre les seves cames. Aquella forma de parlar tan mal educada i poc delicada no li agradava. I tampoc li agradava que parlés com si ho sabés tot. Però sobretot li molestava que hagués encertat amb tanta facilitat. 

En efecte, li picava. Quan el seu veritable pare va morir ―o més bé, va ser assassinat―, la seva mare no va trigar en casar-se amb en Robb Suárez, un vell conegut amb molts negocis i diners. Al principi li semblava un bon home. Semblava ser-ho. Però no va trigar en descobrir que tot el seu ésser era una mentida. En la seva primera discussió a soles, després de que ell hagués estat bevent més del compte, li va picar. 

Quan allí va ocórrer, va voler pensar que ho va fer casi ben bé de forma inconscient. Que estava borratxo i havia tingut un mal dia. Però tan debò hagués estat allò. Un trist i desagradable record. Las discussions van augmentar cada vegada més, i van anar creixent d'envergadura. Cada cop que la seva mare no hi era present, ell s'aprofitava de la situació i li picava. Per assegurar-se de que no deia res, li amenaçava dient-li que la deixaria en la més profunda ruïna junt amb la seva mare. I que la humiliaria davant de tot el món. 

―Està treballant, seria interessant matar-lo davant de tots els seus empleats. 

La veu del dimoni la va treure dels seus tèrbols pensaments. 

El va mirar. 

―Com saps que ara està treballant?

―He estat dos dies per aquí sense fer una merda, m'ha donat temps de descobrir moltes cosses ―li va respondre, posant-se els braços per darrere el cap―. Vols que el mati o no?

―Sí ―va dir amb un to més fort del que pretenia, penedint-se a l'instant―. Perdí ―va disculpar-se al moment, sense tan sols assabentar-se―. Però no ara, no...Ell no es mereix una mort ràpida. A més a més...Fa uns quants anys el meu veritable va morir. Al menys es el que hem van voler fer creure, però jo sé que el van assassinar. Vull que trobis als assassins i me'ls portis ―li va explicar. 

Pot ser li estava demanant massa. Als dimonis se'ls hi donava bé matar i matar, però no eren pas detectius privats. Era impossible que pogués trobar a las persones que van matar al seu pare. Però d'una forma o un altre ho haurien de poder descobrir. 

―Està bé, el teu padrastre i els paios que van matar al teu pare ―va concloure el dimoni, posant-se de peu―. Saps com funciona tot això, no? En quant compleixi el que hem demanes, acomiadat del món. No hi haurà tornada enrere. 

Ho sabia. Ho sabia massa bé. S'havia ficat en la boca del llop, i ningú l'ajudaria a sortir d'ella. Tot i així, tampoc es que volgués escapar-se. Estava a punt de tancar un pacte amb un dimoni. No mereixia cap altre mena de pietat o perdó. 

―Tampoc es que hem pugui fer enrere ara...Ja ets l'amo de la meva ànima, veritat? 

―Noia llesta. 

Es va aixecar i es va apropar al dimoni. Si havia aconseguit sobreviure, era perquè ell ho havia volgut així. En una situació normal, hagués mort, o en aquell moment seria incapaç de moure's per si mateixa. Però no estava en una situació normal. Estava davant d'un dimoni. Un ésser maligne que només estava allà per poder devorar la seva ànima de la forma més pacifica possible. 

<<Encara que hi ha alguna cossa estranya en ell...>>

―La meva ànima es teva ―li va dir, expandint la seva ma. 

―Ho es.