L'INSTITUT, L'INFERN DE CADA DIA

* 6 *

*Riiiiinnnngggg!!!!*

Carla va ser la primera en deixar la classe, mentres, qui ella pensava que havien sigut abans les seues amigues, la criticaven per darrere, i no sols eixe dia com ella volia pensar, ja feia algunes setmanes que per alguna raó desconeguda per a Carla la insultaven i criticaven per l'esquena i li somreien a la cara.

Carla anà passejant fins a casa, ja feia algo de fret aixi que es va afanyar el maxim que va poder, caminava per els frets carrers de Valencia a l'hora que reflexionava sobre el que havia pasat i pensava en la impotencia que allò li causava.

Per fí arriba a sa casa, al calor de l'hogar, tenia fam pero es va clavar directa a la seua habitació.

Mara al veure que la seua filla no la havia saludat ana al seu cuarto i li pregunta si es trovaba be.

- Mare, avui m'han trencat el treball de física que tenia que entregar- Diguè Carla amb ulls plorosos i veu trencada.

- Que em dius!? I que t'ha dit el mestre? - Va dir Mara amb una expresió de cabreig a la seua cara

- El mestre m'ha donat l'oportunitat d'entregar-lo dema al mati.

-Be, al menys no et suspendrà... 

La mare de Carla era una de eixes mares tan poc comuns però tan necessàries com l'aire. Era una mare bona, una mare prudent, en definitiva, una mare com Déu mana. A més a més havia de fer de mare i pare a la vegada perquè el pare de Carla, Pere, havia mort tràgicament en un accident d'avió mentre sobrevolaven l'oceà atlàntic rumb a un viatge de negocis, mai es va trovar el seu cos i la mare de carla tenia l'esperança de que tornara algún dia. I com qualsevol mare que s'aprecia ella tenia la necessitat d'ajudar a la seva filla. El problema era que no sabia com fer-ho.