En tornar a casa em trobo a la Bet plorant desconsoladament al sofà. Immediatament el primer que faig és deixar el moix a terra i apropar-me a ella.
-Bet -faig però com pareix que no m’escolta repeteixo-. Bet, escoltem. Què et passa?
-Juli -se’m tira al coll i m’omple de llàgrimes.
-Vinga va, calma’t si us plau.
M’aixeco i vaig a cercar un mocador. Quan torno pareix que està més tranquil·la així que torno a demanar:
-Què et passa Bet?
-Els meus pares es divorcien -em diu tornant a plorar.
Em quedo sense paraules i dic l’únic que em passa pel cap.
-Ai nena, em sap molt de greu.
-No t’amoïnis, però és que no ho entenc. Sempre estaven bé, mai es barallaven. I així, de cop, decideixen separar-se -em mira amb els ulls vermells de plorar.
-Ho sé Bet, però no pots culpar als teus pares. No es pot decidir el que vols que el teu cor senti.
-Ho sé, i això és el que m’espanta. I si un dia de sobte deixo d’estimar el Brandon?
Es tomba i posa el cap damunt les meves cames. Estem un parell de minuts així, en silenci.
-Bé, suposo que també té els seus avantatges -em diu intentant alegrar-ho tot un poc.
-Exacte. Per exemple, tindràs el doble de roba.
-Dues cases. - s’incorpora i fa que s’ho pensa-. Tampoc estarà tan malament.
-Així m’agrada, sigues positiva -m’aixeco i li faig un petó al front llavors em dirigeixo cap a la cuina i li dic-. Vols res per menjar?
-Gelat.
-Oido cocina!
Llavors torno amb un pot de gelat de maduixa i dues cueretes.
-Mmm… -fa menjant una cullerada-. Boníssim. Per cert, ¿i aquest gat?
-Es diu Brownie -llavors l’agafo amb una mà i el pujo damunt les meves cames-. És maco oi?
-Per menjar-se’l.
