Després que el Marc es disculpés 20 vegades més va partir a casa. Es clar, no després que la mare li demanés amb encara més insistència que quedés a sopar. Passada una estona de marxar, la mare em fa seure al sofà i comença amb el típic interrogatori.
-Nena, ja saps que m’ho pots contar tot, començant pel tema d’al·lots. Podem parlar de relacions, sexe o el que vulguis.
-Mama si us plau! Tinc setze anys, no em mamo el dit.
-Ho sé, ho sé. Però a vegades convé parlar d’aquestes coses. Digues, aquell noi tan maco d’abans és el teu xicot? -em demana amb un somriure murri.
-Ja m’agradaria -tot d’una pronuncio les paraules, m’adono que les he dit en veu alta-. Merda! No ho volia dir en veu alta.
Però ja és tard, la mare ha esclatat a riure.
-Mama atura ja de riure si us plau, em moro de vergonya!
-Ho sento nena, però no t'has d'avergonyir d’aquestes coses. Si jo fos més jove, creu-me que també aniria darrere aquell al·lot -em pica l’ull.
-No si us plau. Ja em basta amb la Marianne com perquè la meva mare també es fixi amb ell.
-Així que a la Marianne li agrada…
-Pitjor, surten junts.
-Doncs mentre parlaves amb ell no pareixia que estigués massa per altres, et mirava amb uns ullets…
-Ai mare… Tu que fumes?
-Vinga, no et posis així i contem un poc més d’ell.
-D’acord, d’acord… -faig memòria i començo a contar-li tot el que ha succeït-. Ens vam conèixer a una festa de la Marianne. M’avorria molt, així que vaig entrar a una de les habitacions, on me’l vaig trobar dormint. Es despertà i em demanà que em quedés amb ell, així que vaig acceptar -la seva cara canvia a una expressió més seria, però no m’interromp-. Ens vàrem passar tota la nit parlant i al matí li vaig escriure el meu telèfon, però no em crida en tot l’estiu. Llavors avui quan he anat a la parada m’he trobat a la Marianne i m’ha contat que sortia amb ell.
Fa cara seria, però llavors fa un sospir i molla:
-Així que ho tenim difícil eh. -em pica l’ull i continua-. Jo t’ajudaré a tornar-lo a conquistar nena!
-No mama, no diguis ximpleries va!
-Si hi ha alguna cosa que se’t nota, és que encara t’agrada.
-M’agrada. Ell a jo -dic deixant les coses clares-. Mai li faria això a la Marianne.
-Si a ell no li agradessis, et vendria a veure a la nit esperant que el perdonessis i amenaçant en quedar-se a dormir?
-Simplement és molt bon nin -faig una pausa i amb un somriure afegeixo-. El millor.
-N’estàs enamorada eh..
-Suposo -faig un somriure trist.
-Ja veuràs com tot s’arregla -llavors s’aixeca i em fa un petó al front-. Que vols sopar?
-Tant m’és, demana-li a l’Olive.
-Olive! -crida la mare per fer-la baixar.
Apareix a l’habitació dutxada i amb el pijama posat.
-Que sopem? -demana abans de tot-. Fajitas si us plau!
-D’acord, m’ajudeu?
-És clar mama -i amb un somriure ens dirigim totes cap a la cuina.
