Em passo el trajecte en bus pensant qui és el que hi ha darrere tot això. Segons la cambrera pèl castany i alt, és clar que la meitat dels meus amics encaixen perfectament amb la descripció. Baix del metro i em dirigeixo a la sortida esperant trobar qualque pista per saber on dirigir-me. A la porta hi ha un paper on hi ha dibuixada una fletxa blava, la cullo i me la guardo a la butxaca. En sortir veig que la pluja no ha cessat encara que ja no és tan forta. A terra veig una fila de fletxes com les del paper així que em disposo a seguir-les però abans rebo una trucada. La cullo sense mirar siquiera qui és.
-Ei nena -contesto pensant que és la Juli.
-Ei filla -em contesta una veu familiar, la mare-. Així és com saludeu els joves d’avui en dia?
-En realitat ells diuen així com -canvio la veu escarnint als quillos de l’institut-: Ka pasa broer?
-Gràcies a Déu que tu has sortit bé nena -em diu rient.
-Exacte, si és que després et queixes de la meravellosa filla que tens. -impacient a seguir amb el joc demano-: A què es deu la teva trucada?
-A què són quasi les nou i amem si endevines qui no és a casa? -diu molesta.
-Perdó, perdó, perdó -em quedo cinc segons en silenci pensant en una mentida mentre noto com cada racó del meu cos es va mullant per la pluja-. Se’m va oblidar dir-te que avui me n’anava a casa de la Juli a dormir.
-D’acord, d’acord -sento com bufa i finalment contesta-. Passa-t’ho bé, però demà a les 8 et vull a casa, has de cuidar del teu germà petit.
-Val mama, gràcies. Fins demà.
-Adéu maca.
Alleujada per què tot hagi sortit bé envio un missatge a la Juli però per culpa de la pluja queda una mica inintel·ligible:
nna, suposdamen avui dorno a ca teba. dema tho explicp
Rm drixes a cau per a que pygyi entrr sis plu,
Com a resposta m’envia:
Escrius amb el cul o és que vas gata? Jajajajaja
Enviem un missatge i baixaré a obrir-te.
Decideixo no respondre, ja que sortiria un missatge tan estrany com l’altre. Decidida m’encamino al lloc on assenyalen les fletxes. Surto del petit carrer on es troba l’estació i em trobo a una plaça buida de vida. A molta gent els pareix que el fet que plogui és una raó per no sortir de casa. En canvi a jo no em molesta gens, m’encanta la pluja.
Les fletxes em condueixen a través d'uns de carrers que mai havia vist, però segueixo caminant. No és fins que arribo al cantó d’un carrer que veig el pont i suposo que aquell és el destí, però no veig a ningú. Les fletxes han passat a ser cintes blaves envoltant les faroles, i com abans, segueixo el rastre dirigint-me al pont.
El sol ja s’ha post del tot, així que l’única il·luminació que hi ha és gràcies a les poques faroles del voltant. Pas pel pont i em quedo al punt més alt, mirant com el torrent s’omple lentament gràcies a la pluja. No és fins que alço la vista que m'adono que qualcú està amb jo. En girar-me, per la meva sorpresa em trobo al Ferra.
-Has estat... -intento demanar però m’interromp i comença a parlar.
-Sí, he estat jo -diu amb una veu un poc tremolosa-. Si us plau, deixem parlar per què t’ho expliqui tot -fa una petita pausa esperant la meva aprovació i com a resposta assenteixo amb el cap-. Bé… Primer de tot t’estaràs demanant què fas aquí -està tan nirviós que mirar-me li posa encara més, o sigui de tant en tant abaixa la vista a terra-. Com a la primera pista posava, em digueres que t’agradaven els jocs, per això he fet això. Vaig utilitzar la cançó Penny Lane perquè sé que The Beatles és el teu grup preferit -em sorprèn que sàpiga això-. T’he fet venir fins aquí perquè no ho aguanto més i et vull contar la veritat -i per primera vegada em mira directament als ulls-. M’agrades. M’agrades molt, des de sempre. I no m’agrades com m’agradaves de petit, m’agrades tota, amb les teves imperfeccions incloses. Perquè sé que la perfecció no existeix i no m’atreveixo a jurar-te un infinit, perquè no es pot jurar el sempre. Ets la noia més bonica que he conegut i com li vaig dir a la cambrera: ets la preciosa noia d’ulls blaus -l’observo perplexa mirant als seus ulls i com les gotes de pluja se li enganxen a les parpelles-. I em tens boig des dels catorze anys, quan em vaig adonar que no valia la pena estar amb ningú si no era amb la persona que estimava. Però tu sorties amb el Brandon, i és un dels meus millors amics així que no em volia interposar -parla sense fer una pausa-. I ara ell està de viatge i si t’ho deia ara, no m’arriscava a què s'assabentés i em pegués -ho diu de broma, però en realitat podria passar-. Sempre m’heu vist amb al·lotes perquè intento oblidar-me de tu, però no puc, i almenys t’ho havia de contar. I em declaro davall la pluja, com a la teva pel·lícula i llibre preferit, El diari de Noah.
Mil pensaments passen pel meu cap, i estic tan nirviosa que m’impedeixen pensar en claredat. És massa informació en massa poc temps per processar-la, i el meu primer instint és fotre a córrer, però no puc, perquè les meves cames no reaccionen. Miro alternant els ulls del Ferra, color mel. I per un moment, faig el que el cor em diu sense pensar en res més i li faig un petó. I me’l respon, i per un moment només hi som nosaltres. Nosaltres, la pluja i el pont.
Però llavors, enmig del petó que mai s’acaba sona un telèfon. Obrim els ulls i ens mirem l’un a l’altre, el Ferra reacciona i cull la cridada, és el Nil. L’únic que sento és al Ferra dir d’acord i val alternativament, la seva cara mostra preocupació i finalment s’ha posat la mà al cap i ha exclamat joder. Tot d’una penja, em cull de les mans i amb un somriure trist em diu:
-Encara no hem acabat, però ens n’hem d’anar.
-Què passa Ferra? Què volia el Nil? -demano preocupada.
-El Nil i els seus amiguets estaven de festa i han collit el cotxe…
-Ai mare -dic en veu baixa formant una idea del que ha passat.
-El conductor anava sobri però un altre cotxe no. L’han pogut esquivar però s’han estavellat contra un arbre i el Nil anava de copilot, creu que s’ha trencat el braç.
-Doncs anem ara mateix. A quin hospital està?
-Sí, aquest és el problema. No vol que s'assabentin els seus pares.
-Ai mare -repeteixo.
-Idò… Al rescate! -em somriu amb tot el possible optimisme i em cull de la mà dirigint-nos cap al cotxe.
